Som Amics

A Catalunya hi ha més d'un quart de milió de persones de més de 65 anys que viuen soles, 150.000 de les quals viuen una soledat no volguda. Una soledat que comporta trastorns físics per estrès, psicològics, risc d'exclusió social a causa de les vergonyoses pensions que perceben –els que en perceben.

Aïllament i soledat són dos conceptes que no s'entenen si no parlem d'interacció entre les persones (per acció o per defecte). Davant d'aquesta adversitat hi ha persones grans que es repleguen, s'aïllen, com també n'hi ha d'altres que es relacionen i reaccionen.

La independència generacional –la manca de connexió entre joves, adults i gent gran– es relaciona amb una competència social conseqüència del desenvolupament i el suposat benestar social; però a certes edats, sobretot quan s'és gran, la soledat esdevinguda i no volguda pot comportar aïllament social, fins i tot risc d'exclusió. El canvi de valors, l'èxit social fan que també vegem bé la individualització, amb el que això comporta de canvi de rols en la comunitat.

L'actual transició demogràfica, que fa que cada cop la nostra societat sigui més vella, no necessàriament ha de ser un factor negatiu. Però cal que el treballem per aconseguir positivar-ho. Les xarxes socials, no només virtuals, també presencials, poden ser substitutives i encoratjadores de noves relacions per als nostres grans; i cal també una administració que les potenciï. Donar valor a les aportacions no remunerades dels nostres grans pot ser una gran primera i bona manera de fer-ho. Milloraria la percepció que tenim de la tercera edat, i també ells la viurien així. D'aquí a dos, tres o quatre dies tots serem grans, i interrelacionar generacions, formar, potenciar allò que es fa des del voluntarisme, i pensar que tots som individus útils i pel projecte de societat que estem construint, són coses que he après en la jornada que els Amics de la Gent Gran han organitzat a Barcelona.