Records d'una transició
L'abril del 2002 José María Cirarda havia finit les memòries, per publicar, segons pròpia indicació, tres anys després de la seva mort. Ara,‘Recuerdos y memorias' (Editorial PPC) és a les llibreries
El 17 de setembre del 2008 moria a Vitòria-Gasteiz, amb 91 anys d'edat, José María Cirarda Lachiondo, arquebisbe emèrit de Pamplona conegut en determinats sectors com “el bisbe d'ETA” i en altres com “el bisbe a qui ETA es creuà pel camí”; un home de Déu fonamental en la darrera etapa del franquisme i que formà la mítica davantera eclesial dels anys seixanta-vuitanta, una alineació que tenia la punta de llança en Bueno, Jubany, Tarancón i Cirarda. L'abril del 2002 havia finit i signat les memòries, per publicar, segons pròpia indicació, tres anys després de la seva mort. Ara, Recuerdos y memorias (Editorial PPC) és a les llibreries.
Des que Joan Pau II n'acceptà la renúncia a la seu episcopal –al 1993; per cert, amb una rapidesa inusual–, Cirarda visqué junt amb la seva germana a la capital alabesa, entre els llibres més estimats i els records més preuats, viatjant on li demanaven una conferència o la prèdica d'uns exercicis, relacionant-se amb amics de sempre i fent el cafè al bar de sempre. Els amics insistiren que escrigués les memòries, quan era important que contrastessin les visions fetes des d'altres paràmetres, i fou Rovira Belloso qui el convencé definitivament quan li digué que “li agradi o no, vostè ocupa una pàgina en la història de l'Església a Espanya” i “si no escriu els seus records altres ho faran, i potser no diran la seva veritat”. El 23 de maig del 2000, l'arquebisbe començà a escriure les memòries i dos anys després les acabava, quan, segons ell mateix comenta, memòries és una paraula lligada al gorantzijak basc, un terme que té molt a veure amb l'acomiadament que es dirigeixen els bascos entre ells. En el seu adéu, ho explica quasi tot, amb un subtil respecte i negant-se a fer públic algun nom, tot confessant que hi ha coses que creu millor no desvelar.
Quan a l'inici de les memòries Cirarda parla que era un nen que jugava amb un altar de fira i que als deu anys entrava al seminari, poc es pot preveure el que esperava al jove basc, que als dinou quedà impressionat quan, des del turó Katillotxu, contemplà el bombardeig de Gernika i després veié, sense comprendre-ho, com molts sacerdots bascos eren jutjats i empresonats pels franquistes només pel fet d'haver predicat en euskera o no haver condemnat la República. A partir d'aquí, la vida de José María s'endinsa en el contradictori món de la societat basca, marxa a Andalusia i torna a la seva terra com a administrador apostòlic de Bilbao, quan el franquisme impedia determinats nomenaments de bisbes titulars. Del 1968 al 1971 viu el conflicte permanent, amb una comunitat eclesial revoltada contra la jerarquia i una societat ideològicament trencada. ETA neix en un monestir i en una sala del seminari s'acorda l'ajusticiament de l'inspector Manzanas. Cirarda s'enfronta al capità general i el famós Procés de Burgos acaba d'enrarir un clima irrespirable.
Pau VI, protector directe de Cirarda, veu la necessitat de treure'l del front de batalla i l'envia de bisbe a Còrdova, però el reserva per nomenar-lo arquebisbe de Pamplona quan, mort el dictador, el Borbó renuncia al dret concordatori de vetar nomenaments. Novament, el tema d'ETA es creua en la biografia de l'eclesiàstic, que viu a cavall de Navarra i Euskadi els anys més durs de la transició. Per més, mort Pau VI, s'adona que Joan Pau II no entén gaire la realitat euskaldun. Al carrer, les pintades ho diuen tot: “Cirarda: a Córdoba o al paredón”. Quinze anys a Pamplona omplen una pàgina important de la història.
Unes memòries farcides de records i descobertes, fins amb algun fet que s'explica per primera vegada, com quan Jubany es nega a acceptar el nomenament per Barcelona i Cirarda és a punt de venir a Catalunya com a arquebisbe. Una interessant lectura.
