La crisi de vocacions
Parlar de la crisi de vocacions (així, tal com sona), ho trobo francament pedant. I fora de lloc. Qualsevol diria que de vocació només n'hi ha una: la vocació al sacerdoci. I si és així, ja podem donar per tancada la crisi. Perquè de sacerdot només n'hi ha un, que és el Crist, sacerdot i víctima al mateix temps, i únic mitjancer entre Déu i els homes. Qualsevol altre sacerdoci prové del Crist. Tant si és el sacerdoci comú, que rebem pel baptisme, com si és el sacerdoci ministerial, que es rep pel sagrament de l'ordre. Tal és el cas dels capellans. Que falten capellans, és veritat, però no per falta de vocació o per falta de ganes, sinó per altres raons que m'agradaria comentar. La primera ja és l'ús inapropiat de la paraula vocació. Estem tan avesats al domini eclesiàstic que sembla que només nosaltres, els capellans, i per extensió els religiosos i religioses, tenim aquest privilegi: el de la vocació, entesa com una crida especial de Déu. I què té d'especial la vocació de capellà que no tinguin les altres? Les altres vol dir totes, per la senzilla raó que, de vocació, tothom en té una: la seva. I basta que sigui seva perquè pensi que és especial. Si no fos així, ja no seria vocació. Altra cosa no vol dir vocació que crida: aquest és el sentit etimològic, ja que ve del llatí vocatus, que vol dir cridat. La vocació, doncs, és sentir-se cridat a una funció determinada, des de la convicció que, si assoleixo el terme, si puc fer el que més m'agrada, seré feliç. No hi ha ningú que no vulgui ser feliç.
Que arribats en aquest punt se'ns demani que “preguem a Déu que enviï treballadors a la seva vinya” em fa sentir vergonya aliena. No pot ser que la jerarquia catòlica no vegi la contradicció que això suposa: demanar a Déu el que Déu mateix no nega a ningú: la llibertat d'encaminar la pròpia vida d'acord amb les seves aptituds. És a partir d'aquí que s'experimenta el desig, l'atracció, el sentir-se cridat: no des de fora cap a dins sinó des de dins cap a fora. Deixem la crida en pau. Massa que se'ns ha dit que no som nosaltres qui hem escollit Déu, sinó que és Déu qui ens ha escollit. I després resulta que, malgrat haver-nos escollit Déu, que cal suposar que té bon ull, els uns són aptes i els altres no. En què quedem? Comencem per renovar el llenguatge, i tal vegada ens entendrem. El que no pot ser és que la campanya d'ara sigui la mateixa que va fer Joan Pau II trenta anys enrere. I amb les mateixes paraules: “Que Déu enviï treballadors a la seva vinya.” A quina vinya? Ja ningú recorda, pel que veig, que Benet XVI va dir públicament que “havia trobat la vinya del Senyor com devastada pels senglars”. Bonica manera d'engrescar el personal a treballar a la vinya. D'altra banda, no està escrit enlloc que les vocacions religioses, atès que són religioses, les haguem de demanar a Déu. Això, que sembla insignificant, va precipitar el descrèdit de l'idil·li del papa Wojtyla amb els joves. No era lògic que demanés als joves que preguessin perquè Déu multipliqués les vocacions. Qui millor que el papa per demanar-ho a Déu? I qui millor que el papa per convèncer els joves de les excel·lències de l'ordre sagrat? No era el líder de la joventut, el papa Wojtyla? No deien que els joves, per fi, havien trobat el líder que buscaven? A partir d'aquestes preguntes, i altres de semblants, vingueren un munt de sospites. Qui són aquests joves que segueixen el papa a tot arreu on va? No serà que una part d'aquests joves, la més entusiasta, segueix el papa complint la funció que escau a la claca: aplaudir perquè l'èxit quedi assegurat? Què hi ha darrere els viatges papals?
Aviat es va saber: una xarxa d'interessos creats i de favors recíprocs que responien a les fílies i fòbies del papa Wojtyla i a la seva peculiar ambició de retornar al règim de cristiandat: una Església clerical autoritària i una institució papal més forta que cap govern. De tal manera que tots els prínceps de la terra, com en temps de Gregori VII, se sentissin obligats a obrir-li les portes i a pactar amb l'Església si no volien exposar-se (a la vista de l'èxit i del poder de convocatòria del papa) a tenir problemes. L'èxit com a forma de coacció solapada: el “no podem dir que no” de Zapatero. El glamur dels viatges papals s'havia acabat. Més que més quan es va destapar el capítol més tèrbol: l'amistat del papa Wojtyla amb el fundador dels Guerrillers de Crist, tots ells, cal suposar, fidels a la vocació, entesa com una crida especial de Déu. Tan especial, que el seu ministeri consistia a ser la claca del papa. Per tant, d'acord amb aquesta lògica, no és a Déu que hem de demanar vocacions, ja que Déu no necessita claca. Les hem de demanar al papa. I si ell s'ho proposa, si aplana el camí, ja no caldrà parlar de crisi. Les vocacions ja hi són. Falten les ordenacions.
