L'error inevitable
La posició dels estats membres de la UE que tenen dificultats financeres, Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia i Espanya, reclamen la possibilitat d'endeutar-se amb la garantia de la UE, és a dir, la creació d'eurobons. Els estats amb pocs problemes de deute, Alemanya, Holanda, Finlàndia i França, s'hi oposen perquè saben que la dificultat d'aquells per tornar el deute pot suposar per a ells respondre als creditors, és a dir, assumir part de la responsabilitat financera generada per altres i, per tant, pagar ells en última instància.
La creació d'una moneda única requereix que les economies dels estats membres siguin semblants, que els cicles d'expansió i recessió siguin raonablement simultanis, que les economies dels estats més febles siguin flexibles per poder-se adaptar als ritmes de les economies dels estats més sòlids, i que hi hagi una reserva financera central. Això no es dóna perquè els països més febles són els que tenen majors rigideses i perquè no existeix una reserva central amb voluntat i capacitat de ser-ho. Hi ha, però, una altra raó de fons per explicar les dificultats financeres de l'eurozona i és que les regles que es van imposar al Tractat de Maastricht als estats membres, deute màxim 60% del PIB i dèficit del 3%, no s'han complert per ningú. Alemanya i França tenen deutes de l'ordre del 80% i els països en dificultats han estat radicals incomplidors dels termes del tractat, Grècia té un deute del 145% i Itàlia, del 120%. Quan els països han necessitat endeutar-se per cobrir les seves despeses sense pujar impostos han anat a buscar els diners al sector privat emetent bons sobirans i el BCE ha permès als bancs donar préstecs sense suport perquè no ha obligat a proveir els deutes estatals a diferència dels deutes privats. El deute dels estats era per definició segur... Això ha estat la causa que el risc d'aquests préstecs no fos visible, no tingués una contra partida en el balanç i, per tant, no tingués límit.
Aquest mecanisme ha portat a la situació actual quan els prestataris dels diners que financen les deutes dels estats han començat a visualitzar que el nivell de deute feia difícil no caure en la insolvència, és a dir, ser incapaços de retornar el que es devia. Certament hauria evitat el problema que la UE s'hagués dotat d'una unió fiscal, és a dir, tots els impostos fossin gestionats per un organisme central i tinguessin la mateixa obligatorietat a tots els territoris. Sense arribar a aquesta solució, que suposa una cessió de sobirania significativa per part dels estats membres i que és extremadament difícil d'aconseguir a curt termini, per evitar la profunda crisi actual l'únic camí hauria estat l'estricte compliment de les regles del tractat en defecte que l'estat incomplidor no aconseguiria ajuts del BCE per evitar la fallida i hauria en conseqüència d'haver sortit de la moneda comuna.
Es podria argumentar que les dificultats actuals són degudes a la manca d'una reserva central a la UE similar a la Reserva Federal. No és cert, perquè el problema rau que els membres del club no han seguit les regles d'aquest que tots varen acceptar i no hi ha estructura comuna que funcioni si qui l'adopta no compleix les regles i, pitjor encara, si es menteix i s'amaga la realitat de manera deliberada sobre el seu incompliment, com ha estat el cas de Grècia.
No sembla possible que alguns estats fortament endeutats puguin tornar el que deuen perquè mai no podran, per molts estalvis que facin, generar prou recursos. Si aquest és el cas per a Grècia, els bancs que han atorgat aquests crèdits, bancs majoritàriament de França i d'Alemanya, hauran d'assumir aquesta pèrdua. Però això porta indefectiblement que els estats solvents ajudin els insolvents, perquè qui ajuda, sinó no són els mateixos estats, els bancs amb grans pèrdues per la insolvència de Grècia? És a dir, la reserva central, si bé encara no ha estat creada, començarà lentament a funcionar per la via dels fets.
De la mateixa manera, la política del BCE de comprar deute dels estats en dificultats per reduir-ne l'interès i no augmentar la seva dificultat, és un altre mecanisme que substitueix parcialment el que seria la funció de la reserva central. Si la situació a Europa és pitjor que als EUA i el preu del deute és més alt, és per la insuficient compra d'aquesta pel BCE, que és feta als EUA sempre que pugen els interessos del deute americà, per la Reserva Federal.
El retard en la creació dels organismes financers centrals de la UE malgrat les accions pal·liatives com les descrites i la manca de claredat en les polítiques que emprendran els governs dels estats de l'eurozona en dificultats, ha agreujat els problemes.
Hem de reconèixer la necessitat en el curt termini de ser clars que la UE ajudarà els estats en dificultat si aquests posen ordre en les seves finances, són transparents en les seves polítiques i eviten l'evasió fiscal, causa dels problemes actuals, perquè aquesta és l'essència de la mútua desconfiança.
Dit això cal remarcar que la política de rigor és teòricament compatible amb una política més expansiva que l'actual pel que fa a la despesa pública, però qui pot assegurar, en la visió dels estats forts, que si aquesta s'impulsa els diners no es malbarataran i no seran destinats a la despesa ineficient més que a l'eficient i a la inversió? És per això que la primera reacció d'Alemanya i França ha estat imposar una política de contenció de la despesa. A curt termini, malgrat que no sigui el que ens convé perquè tenim marge per l'impuls del creixement amb una inflació del 2% per la feblesa del consum intern i un euro sobrevalorat que dificulta l'exportació, no hi ha solució, la desconfiança ha arrelat entre els membres de l'eurozona. La crisi s'agreujarà a Europa perquè si no torna la confiança la manca d'una autoritat econòmica central amb poder auditor i executiu, que trigarem a crear, no permetrà fer altra cosa que reduir dràsticament la despesa i per tant escanyar l'economia. Les conseqüències són la contracció econòmica que patim i el risc de recessió. És un error malauradament inevitable en el curt i també mitjà termini.
