Visita nostàlgica al Modern

La fàbrica Grober abastava un amplíssim espai al barri del Mercadal, actualment ocupat per edificis de pisos, carrers i tota la plaça de la Constitució. Sé que feia botons, però també cintes i altres complements del tèxtil. Hi treballaven centenars llargs de gironins, moltes dones, i devia ser l'empresa que havia donat vida a la ciutat de la manera més decisiva. Potser Els Químics era més important, perquè l'àcid tartàric que produïa (únic al món en puresa) tenia més valor afegit. Però les classes populars gironines vivien en gran manera dels tres torns de la Grober, que va tenir un creixement espectacular durant la Primera Guerra Mundial, i es va mantenir fins força més ençà de la Guerra Civil espanyola. Per la boca de la sèquia Monar, a tocar del pont de Pedra, sortia sovint un gruix considerable d'escuma sabonosa, tenyida del color dels botons que havien fabricat amb els petits cocos, que n'eren la matèria primera.

Amb els retalls inservibles d'aquells cocos s'encenien les estufes que amorosien els hiverns de l'escola que l'empresa tenia on ara hi ha la UNED i els locals de l'Ateneu, l'Escola de Belles Arts i el cinema Modern (amb dues grans estufes a la part del davant, a banda i banda). Tot aquest conglomerat arquitectònic, de gran volum, formava part del que podríem anomenar obra social de la Grober, que també tenia una guarderia, un economat, un centre mèdic i altres serveis per als treballadors i les seves famílies, probablement per compensar la migradesa dels sous que pagava. La vella escola es va segregar i es va vendre a la Diputació, i la resta es dedicà a cinema comercial, al Cine Moderno, que molt de temps després va arribar a tenir dues sales –una de les anomenades sales X, just on ara hi ha el Truffaut.

L'Ajuntament és el propietari actual de l'edifici, gairebé en ruïna –la sala gran va quedar sense sostre– i no té gens clar què se n'ha de fer. Quan l'anterior equip va perdre les eleccions havia previst fer-hi un centre cívic per al barri. El nou Ajuntament no ho veu bé. Potser caldrà diversificar els espais –són més de 2.000 m², en quatre plantes– dedicant-ne una part a serveis del Municipal, que té la porta just al davant. Dimecres, alguns regidors i veïns visitaren aquestes dependències abandonades, que podrien servir de decorat per a una pel·lícula bèl·lica. Res no recorda el temps de l'Ateneu, i ben poca cosa resta dels temps del negoci de l'espectacle. Tot pujant les escales, nobles però carregades de pols i de runa, vaig recordar que hi llegia plafons de rajola amb frases edificants. N'hi havia hagut una que deia: “El abuso de las distracciones aparta a los hombres de su deber.” Els responsables del cinema van canviar de lloc. No fos cas que algun client es desdigués d'entrar-hi.