Caixes i bancs

Tot això de les caixes i els bancs mareja, francament. Em sap greu dir-ho en plural, perquè no em consta que tots siguin iguals. Però tenyeix tan sovint les portades, aquest tel fastigós, que amenaça de tacar-ho tot. No sé què és més obscè, si la quantia dels sous i dels complements que hi van associats o la llei que els empara. I si la llei no els empara, s'ha hagut d'arribar a això d'ara per mirar de fer-la complir?

La trobo impúdica, l'actuació dels quatre directius de Caixa Penedès posseïdors d'aquest fons de pensions milionari. Però com he de qualificar l'actuació dels que podien i havien d'estar-ne al corrent? De veritat que els membres del consell d'administració no tenien dret a saber què cobraven els primers executius de l'entitat? O ho consideraven de mal gust, preguntar? I si no hi tenien cap dret o no preguntaven, quins altres secrets, quines decisions deixaven al lliure arbitri d'aquest grup directiu tan previsor?

La llei ha de prevenir i, si escau, castigar sense contemplacions i amb rapidesa les males pràctiques. I si no és prou adequada per als temps que vivim, haurem de canviar-la. Però han de ser les caixes i els bancs els primers a denunciar els abusos, els més interessats a garantir la solvència i la ponderació i l'honestedat i la professionalitat dels seus directius i dels seus administradors. És un cas únic, aquest del Banc de València, ara intervingut, que va donar crèdits per valor de 100 milions –sí, 100 milions d'euros en només un any– als vuit membres del seu consell d'administració? Espero que sí.