L'Europa que es fa i es desfà

En Fuga sense fi, Joseph Roth explica la mateixa història de sempre. Aquesta vegada és la de Franz Tunda, jove oficial austríac que, fet presoner i després de viure la revolució russa, torna al seu país, que no reconeix: “La monarquia austrohongaresa s'havia desintegrat. Jo no tenia pàtria.” Vagant sense rumb –però amb diners– marxa a Berlín. Un dia, es va deixar caure per una tertúlia a la qual assistien el president d'una entitat pública, la dona d'un fabricant que presumia d'incompresa i era consolada per un aristòcrata, que –com d'altres– cobria la seva indigència amb la capa de la petita literatura, i un diplomàtic francès que, complint la seva obligació, odiava cordialment Alemanya. Tots ells –diu Roth– parlaven amb unció d'una comunitat de la cultura europea. Fet un petit silenci, Tunda els preguntà: “Podrien dir-me en què consisteix la cultura europea?

- En la religió, va dir el president, que no anava mai a l'església.

- En la moral, digué la dama, les relacions il·legítimes de la qual tots coneixien.

- En l'art, va dir el diplomàtic, que no havia tornat a mirar un quadre des dels seus anys d'estudiant.

- Llegeixi'm i ho sabrà, va dir l'aristòcrata.

- Vostès volen –va concloure Tunda– conservar una comunitat europea, però primer han de crear-la, perquè la comunitat no existeix.”

Tunda pensava el mateix que un col·lega seu de superior graduació –el general De Gaulle–, qui ho expressà així anys després: “L'organització d'Europa és una qüestió immensa, extremadament difícil i que implica un acte de fe popular.” O sigui: Europa cal crear-la, inventar-la, organitzar-la. I per això és imprescindible voler que existeixi. Raó per la qual resulta imprescindible respondre aquesta pregunta: quina Europa volem? Perquè una cosa és construir una Europa que esgoti el seu contingut en la configuració d'un mercat únic, amb una sola moneda i un banc central, perquè serveixi de terreny de joc a les grans multinacionals; i una altra cosa molt diferent és aspirar a una Europa unida políticament, basada en la ciutadania europea, que sigui capaç d'afrontar per si sola la defensa efectiva de la idea que constitueix la peça axial del seu patrimoni comú: la primacia de cada persona, com a subjecte únic i irrepetible de la seva pròpia història, sobre qualsevol tipus d'idea, grup o organització social. Aquesta és la medul·la de la tradició europea, fundada en la filosofia grega, el dret romà i el missatge cristià. Si bé es pensa, tant la filosofia grega, com el dret romà i la teologia cristiana descansen sobre idèntica afirmació antropocèntrica: la de cada persona –tota persona, pel simple fet de ser-ho– com a eix de la història. Així ho reconegué el president Mitterrand, a prop ja del final del seu mandat, en dirigir-se a la Conferència de Tribunals Constitucionals Europeus amb aquestes paraules: “Va ser Paul Valéry qui va dir que la cultura europea està fundada sobre la filosofia grega, el dret romà i la teologia cristiana.”

La dinàmica d'aquests principis antropocèntrics va produir –a llarg termini– un efecte transcendent: la supremacia europea. Doncs, per una part, Europa occidental es va desenvolupar abans que la resta de les civilitzacions euroasiàtiques, en generar un sistema de poder polític integrat per diversos estats en equilibri inestable, més interessats a facilitar el lliure exercici del comerç pels seus súbdits, que a acaparar la riquesa per destinar-la, com altres sistemes coetanis, a finançar una política d'expansió territorial i consum sumptuari. Però, d'altra banda, Europa també va saber generar, des de molt aviat, els mecanismes correctors destinats a fer efectiva la igualtat entre els ciutadans.

Avui es planteja, de resultes de la crisi, el desafiament de projectar en una organització política eficient la comunitat cultural i de mercat que és ara Europa. En el benentès que aquesta organització política unitària haurà de fonamentar-se en l'abdicació de bona part de les velles sobiranies nacionals. I, al seu torn, aquesta operació –dificilíssima– de mutació d'una estructura confederal en una altra de federal no podrà fer-se sense aplicar la idea de solidaritat, no només a l'àmbit de les decisions, sinó també al de les responsabilitats. Fa falta, per tant, un poder europeu –legitimat i controlat democràticament– que decideixi en política exterior, defensa, grans infraestructures i –sobretot!– en les polítiques monetària, fiscal i pressupostària. Però també és imprescindible que s'arbitrin els mecanismes per fer efectiva certa responsabilitat solidària, atribuint a les instàncies comunitàries la decisió definitiva respecte –per exemple– a la compra de bons, l'emissió d'eurobons i, fins i tot, l'emissió de bitllets.

És clar que, en l'actualitat, el país que té l'hegemonia econòmica a Europa es resisteix a assumir un lideratge polític que exigiria pensar en termes comunitaris que vagin més enllà dels seus particulars interessos immediats. Serà capaç de fer-ho? Alemanya té la paraula i, sobretot, la responsabilitat. Són comprensibles les seves reserves: el record del caos provocat per la desbocada inflació dels anys 20 –que va ser el caldo de cultiu en el qual es gestà la tragèdia hitleriana–, així com l'avantatge que suposa finançar-se a un tipus d'interès tan baix com el que avui gaudeix, units a certa desconfiança congènita respecte als països del sud, perfilen les raons de les seves reserves. Però si no aconsegueix superar-les, precipitarà Europa, per tercera vegada en un segle, en la impotència i el desori.