Avesats a veure el verí sota el xarop
Quan ja saps que et donaran menys del que demanes i que a sobre el voldran fotre, se't va desfent a la boca un regust d'ametlla amargant que costa de marxar. El cas és que els catalans tenim la sensació que mengem ametlles amargants des de fa segles i per això no ens hem acabat de creure mai que aquest mal gust de boca ens marxaria si ens preníem qualsevol dels terrossos de sucre que ens oferien des de Madrid, per més que ens els remullessin amb Málaga Virgen o amb Chinchón.
Més encara: estem tan avesats a veure el verí sota el xarop que tampoc no podem acceptar que ens xopin el sucre amb Aromes de Montserrat. Dit d'una altra manera: ja s'hi pot posar com vulgui l'actual govern de Catalunya –i fins i tot anunciar consultes populars– que la negociació sobre el pacte fiscal que CiU enarbora com a principal senyera de la seva acció política es trobarà amb un enorme mur de contenció apuntalat en la majoria absoluta del PP i en la crescuda eufòria general que permet desfermar l'anticatalanisme, sempre latent allí on ja tenen prou cura de conrear-lo.
Ja podem estar ben segurs que CiU és del tot conscient d'aquesta situació i que l'anunci d'una futura consulta popular sobre el pacte fiscal no és res més que un element de pressió per mirar d'obrir una escletxa en el mur de l'absolutisme popular.
Però no tot és tan senzill com veure les peces del joc sobre el tauler. No mouran cap dit el PP ni les institucions espanyoles quan el Parlament de Catalunya aprovi la nova norma que hauria de permetre la consulta? Era necessari anunciar-la ara quan la negociació per a la revisió del sistema de finançament no es produirà fins al 2013? I si la marxa d'aquesta negociació va pel pedregar, no seria millor fer la consulta sobre una proposta d'independència com apunta ERC?
No hauríem de perdre de vista que cap consulta canviarà una manera de ser i de fer que ja és impresa en el codi genètic de la política espanyola: inqüestionabilitat del règim monàrquic, indissolubilitat de la unitat territorial i una caixa única que reguli l'autonomia financera dels territoris traient al que té molt perquè no sigui fort i mantenint en la mendicitat el que no en té tant perquè no s'hi faci.
