Tocant el cel

La temporada castellera ja està a punt de tancar-se. Les colles ara es refugien a les seves casernes hivernals i és un bon moment per fer una valoració de la temporada. Temporada que segur que els més experts analistes, cronistes i crítics castellers qualificaran com “més que d'or”. Ja fa alguns anys que manquen qualificatius per determinar la grandesa de les realitzacions castelleres. Aquesta època d'or deu ser la segona, tercera o fins i tot quarta, es van superant una darrere l'altra amb escreix. Al Penedès excel·lim en castells (i en altres coses, és clar), tant, que hem desplaçat l'eix de la centralitat castellera des de Valls o el Vendrell a Vilafranca. Diverses són les colles que malden per millorar, any darrere any, en el nostre territori. Però valorant les diverses formacions castelleres penedesenques, cal deixar ben clar que, ara per ara, els Castellers de Vilafranca, els verds vilafranquins, són la colla amb més capacitat per enlairar-se sense límit conegut i amb una notable escenificació de la tècnica i de la pròpia plasticitat dels castells.

Però segurament aquesta millora substancial en la pràctica castellera és molt més que tècnica, és aconseguir una identificació clara amb la colla, és viure com un sentiment, com un element d'identitat allò que era un espectacle singular, és possiblement passar de la banalitat ben entesa d'un oci compartit a un compromís rellevant amb una fita concreta, és generar un entorn social, lúdic i cultural que supera l'estricte marc de la pinya castellera per obrir nous cercles que generin complicitats amb la colla.

Mai com ara els castells han tingut el seguiment dels mitjans de comunicació. La seva popularització fruit també de les colossals jornades, en què s'han aixecat castells inversemblants i mai vistos, ha permès que la creixent i potent afecció generi també una atenció dels mitjans, que veuen també una notícia que permet parlar d'unes gestes senzilles però carregades de símbols i valors col·lectius que són models per a molts missatges de superació, de competència en si mateixa, d'ajuda mútua i d'una èpica propera ben fàcil d'entendre.

La temporada es tanca, tothom està satisfet per els avenços aconseguits i cal felicitar els Castellers de Vilafranca, que segueixen amb la seva hegemonia, que enguany han eixamplat amb jornades ben memorables. Ara, a les casernes d'hivern a preparar la nova temporada. Seguirem tocant el cel. Fins a on?