De mútua, pública i privada

El senyor Boi Ruiz té tot el dret a treballar qualsevol idea i a analitzar què fan arreu del món civilitzat, amb la sanitat pública. Però el conseller té, a més, l'obligació de no crear més problemes dels necessaris: si això de l'obligatorietat de contractar una mútua no forma part dels projectes del govern a curt o a mitjà termini, per què havia de parlar-ne en una intervenció pública?

Al marge de l'alarma que van generar, en algun cas potser exagerada, les paraules del senyor Ruiz van provocar més d'un somriure irònic entre els milers i milers de persones que, a Catalunya, ja se la paguen, una mútua. Són persones que s'han adonat, amb el pas dels anys, que els serveis que presten aquestes companyies s'acosten cada vegada més als que dóna la sanitat pública. Excepte en una qüestió, molt important, això sí: la visita al metge o la realització d'una prova o d'una operació s'obtenen si no de forma immediata en un marge sempre raonable. Però les cues, les esperes i la falta de puntualitat, i la durada de la visita s'acosten sense remei als de la sanitat pública.

Compte, no vull dir amb tot això que els metges –els de les mútues o els de la pública, sovint els mateixos– no facin bé la seva feina. Només dic que el somni de qualsevol metge és treure-se-les de sobre, les mútues. Que per fer-s'hi un jornal han de treballar al mateix ritme i prestar un servei similar al dels especialistes de la pública. De sanitat no n'hi ha només de pública i privada; també n'hi ha de mútua.