Privilegis

El govern acaba de presentar un conjunt de mesures, algunes temporals i d'altres estructurals, que afecten les condicions de treball dels funcionaris. Algunes d'aquestes condicions també existeixen en l'empresa privada. D'altres, no tant. Al capdavall, totes són rebudes com si fossin uns privilegis: envejats durant les èpoques de prosperitat generalitzada, i intolerables en els moments de crisi. Així de variable, però també de previsible, és la condició humana. Perquè en un moment que les estadístiques calculen que al nostre país hi ha més de 600.000 desocupats, amb tendència a l'alça, el fet de tenir la feina assegurada es percep com el privilegi màxim, aquell que justifica totes les clatellades del món.

Ara, d'acord amb el signe dels temps, als funcionaris els tocarà treballar més i cobrar menys. És una situació que s'està estenent per tot arreu.

El país pateix una greu crisi financera i és lògic que el govern treballi per ajustar els comptes, perquè ens hi juguem el futur de tots plegats. Però el que enverina l'ambient fins a un extrem insuportable és el fet que els funcionaris, com tota la resta de treballadors, no se senten culpables del mal causat, de la gran febre d'or que ens ha portat on som ara. D'aquí la seva resistència a perdre drets adquirits, com per cert també ho fan els treballadors de qualsevol sector. Només davant la imminència del desastre acotem el cap i esperem temps millors.

Però sóc escèptic sobre el fet que n'aprenguem la lliçó. D'aquí a 40 anys vindrà una nova onada especulativa i tothom hi tornarà a caure de quatre grapes.