Opinió

L'església neoliberal

En la nostra època hi ha una religió netament emergent: el neoliberalisme. És una església amb molts més adeptes i poder que no pas l'església dels antisistema. Els evangelistes del neoliberalisme es mostren molt actius: fan el porta a porta, teleprediquen, ràdioprediquen i aprofiten les incomptables esferes de poder que tenen per imposar el seu credo. Sobretot defensen dos dogmes. I per la vehemència amb què ho fan, semblaria ben bé que ja només cal una inquisició comme il faut per jutjar tots els heretges que gosen contradir la Veritat revelada. Aquests dos dogmes són: el mercat sempre té raó i l'empresa privada és model de tota virtut.

No només els tecnòcrates estan suplint els polítics i tota possible ideologia ha estat substituïda per un exercici de calculadora. No només els estats estan derivant cap a un servei de Gestoria obert les vint-i-quatre hores tots tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. No només això. Sinó que ara ningú no gosa discrepar d'aquest ull diví que és el mercat. I per tant, cal supeditar tots els punts de l'univers a un sol punt: el mercat. Així doncs, plans educatius, jurisdicció, paràmetres morals, criteris presidiaris, assistència bàsica..., tot queda relegat als suprems sacerdots que interpreten les veus oraculars amb què el mercat es revela als homes. La lògica és clara: el mercat és previ i superior a tot poder transformador de la realitat.

Amb especial fervor en aquests últims dies, l'ortodòxia neoliberal llança diversos anatemes basats en la confusió. En primer lloc identifica estalvi amb política correcta. És una confusió interessada. Amb l'estalvi com a baptisme purificador, qualsevol política quedarà invalidada i qualsevol oposició a aquest sagrament mereixerà l'acusació d'heretge. La prova és que quan algun alt dirigent pronuncia estalvi, tothom calla com si hagués estat penetrat per una veritat superior i inqüestionable. En segon lloc, les necessàries reformes que ha de fer la funció pública també són interessadament confoses a través d'un acte de fe que atribueix a l'empresa privada la materialització de totes les virtuts hagudes i per haver. Segons aquesta fervorosa superstició l'empresa privada no malbarata, és un exemple de transparència, de cap manera és kafkiana, no concep corrupcions perquè és un mitjà que s'autopurifica, i, com a atribut major, si explota els treballadors és sempre a fi de bé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.