Fes-t'ho tu mateix (si pots)

Fa vuit dies es va fer la quarta R-Festa de Barcelona. Pretén difondre una cultura sostenible del residus que consisteix a evitar-los. Per això promou la reutilització, el reciclatge, la reparació, el mercat de segona mà i l'intercanvi. Actualment hi ha en marxa el programa Millor que nou, 100% vell, que són tallers per aprendre a fer petites reparacions domèstiques que aconsegueixen arreglar aparells i materials aprofitables abans de llençar-los. Aquestes campanyes volen fer pedagogia ecològica, però amb l'escaiença de
la crisi, tenen més ressò perquè fan de la necessitat virtut. Ara que la gent s'ho pensa molt abans de comprar un aparell nou, si pot reparar allò que està espatllat, s'estalvia diners i maldecaps. Però no és tan fàcil com sembla.

Avui es parla molt del repairing, com si fos un trending topic que, dit en anglès, queda molt fashion. Però és més vell que l'anar a peu. Sempre havia estat així i ho continua sent a mig món. La gent no llençava res: apedaçava la roba fins que ja no es distingia la peça original; convertia llistons en potes d'una cadira coixa; portava les olles foradades a adobar; feia reparar tantes vegades com calia qualsevol aparell i, en lloc de llençar res, es venien al drapaire els estris fets malbé.

Tinc el costum de desmuntar els aparells que no funcionen. Molt sovint es pot encarrilar una guia que havia sortit de mare o restablir un contacte elèctric que feia figa. Però cada vegada et trobes més aparells indesmuntables o inarreglables perquè: a) la carcassa és de plàstic soldat i només la pots obrir si la trenques; b) es fan servir cargols que necessiten estranyíssims tornavisos especials; c) moltes peces no es poden substituir ni reparar perquè formen blocs compactes, i d) els preus de les peces soltes són, quan n'hi ha, escandalosament cares.

El consumisme ha canviat l'antiga llei del tot s'aprofita pel surt més a compte comprar-ne un de nou que fer-ho arreglar.