L'home dels anuncis

De tant en tant, per entendre aquesta complicada crisi, resulta útil anar cap a l'Amèrica dels anys trenta. Quan Roosevelt ja havia imposat la política del New Deal, va aparèixer la pel·lícula de Frank Capra Juan Nadie. Una periodista s'inventava les reivindicacions d'un americà mitjà i arran de l'èxit de la seva proposta feia un càsting per trobar un personatge –Gary Cooper– perquè encarnés els valors de la classe mitjana. Al final, John Doe –el Juan Nadie del títol castellà– feia un discurs en què es presentava com “l'home cap al qual van dirigits els anuncis”. L'afirmació sempre m'ha fet pensar. Qui és aquest individu cap al qual s'ha dirigit la publicitat? És el mateix cap al qual s'escrivien els diaris i posteriorment es varen pensar els programes de televisió? És l'individu cap al qual es va construir la societat de consum?

En els anys trenta, Roosevelt havia prefigurat la figura del common man –l'home del carrer– per tal de qüestionar la figura del self made man –l'emprenedor de la societat lliberal– que havia portat amb els seus excessos el capitalisme cap a la fallida. Avui, podem veure com les coses no són tan diferents. Si ho analitzem de forma simple veurem com els self made men, amb la complicitat de les grans finances, varen generar excessos diversos com la bombolla immobiliària. La societat de consum que havia creat un cert benestar se'n va començar a ressentir i amb ella el pes de la inversió pública. Ara, en lloc de privilegiar el common man se'l criminalitza, se li qüestionen els drets que ha adquirit i se li retalla el sou. En la societat del benestar l'encarnació més emblemàtica del common man han estat sempre els funcionaris. Són els que no especulen, els que en temps d'enriquiment no s'enriqueixen i els que intenten mantenir el seu nivell de benestar mitjà. Ara, comencen a sorgir discursos contra ells. Alguns els consideren privilegiats perquè varen assolir un règim laboral digne o simplement perquè varen ser el motor d'una certa estabilitat del consum.

La gran paradoxa de tot plegat és que després de reconèixer que els self made men varen posar-nos a la crisi, ara se'ls vota perquè aniquilin el ciutadà mitjà, tornin a triomfar i imposin la política de l'excés com a camí de sortida. En vista d'aquesta gran paradoxa, la gran qüestió consisteix a preguntar-nos qui serà ara el nou individu cap al qual aniran dirigits els anuncis.