El diner no dorm

Aquests dies el Canal Plus està passant un espot publicitari que no pot ser més lacònic, ni més revelador: jutgeu vosaltres. L'espot consisteix en una frase, d'estil lapidari, que afirma que “el diner no dorm”. I a sota, escrit amb lletres daurades, diu: “Wall Street”. Això és tot. Que el diner no dorm, és una veritat com un temple. I mai millor dit, ja que l'afirmació prové del temple de les finances: la mare de totes les crisis. A mi em recorda una altra frase, no menys lapidària, de Gilbert Cesbron, l'escriptor francès que, el 1952, es va donar a conèixer amb Los santos van al infierno, una novel·la d'èxit sobre un tema cantellut: els capellans obrers. En diversos moments de la narració, Cesbron sosté que “el món és dels que no dormen”, una màxima que em va quedar gravada. Val a dir, però, que jo l'aplicava directament al meu món de seminarista: als estudis, a la preparació d'exàmens, als projectes de futur, a la creació literària, a la meditació, a la pregària, en una paraula: a reeixir en la vida. Tot el que sigui assolir una fita, requereix temps. I temps és el que, en definitiva, ens demana Déu. El meu pare m'havia ensenyat a no dir mai “no he tingut temps”. Perquè, si mai et falta temps, deia, el que has de fer és robar-lo, que robar temps no és pecat. I això, a la pràctica, remetia directament a les hores de dormir, les úniques que podia robar (a mi mateix). Avui continuo pensant igual. Només que, precisament per això, estic obligat a reconèixer que el món està en mans del diner. El diner no dorm, ni falta que li fa. I gràcies a aquesta diabòlica capacitat, ha aconseguit dues fites terrorífiques. La primera, que tot, en aquesta vida, tingui un preu; la qual cosa vol dir que tot és susceptible de ser comprat o venut: el punt de partença de la corrupció. I la segona, que per obtenir el màxim benefici, tot el que ha de fer el diner és vendre's a si mateix. Prostituir-se, com aquell qui diu. El més antinatural dels negocis, segons Aristòtil, ja que el diner es va fer per procurar béns, però no per produir més diners. L'economia del lucre no és altra cosa que la praxis de la usura, tradicionalment execrada i avui sublimada al màxim, gràcies als bancs i als banquers: meitat usurers, meitat proxenetes. Realment, el diner no dorm.