Anàlisi ‘in extremis'

Entre els problemes crònics familiars –i d'altres de menys fotuts però igualment emprenyadors–, set queixals trets amb inflamació facial aparatosa, per la qual cosa he de xuclar sucs amb palla, les accions del Sabadell que han baixat tant com l'apèndix urinari d'un vell decrèpit i l'euro que s'ha evaporat, estic acollovardit, però no derrotat. Avui, diumenge 4 de desembre, portal de l'any del triomf de Don Mariano, en què veurem –i tocarem– grans coses, com cada dia m'he aixecat del catre amb bocassa i mala llet, esperant veure quina ramaderia em tocaria torejar. Com sempre, a les 8 del matí he recollit els diaris de l'entrada a casa meva. Els repartidors a vegades els tiren a les jardineres perquè a les flors els agrada llegir. Assegut a la taula de la cuina, entre xuclada i xuclada de cafè amb llet, fred, l'ensaïmada de quatre dies tova com una figa, i tacant-me el burberri net d'avui –“sempre et taques!”–, m'he disposat a fullejar de primer, llegir amb atenció després, i analitzar finalment, els efímers fulls de paper d'una setmana. Fa dies que ho tenia al cap –d'avui no passa– i començo amb el de dilluns passat. Ostres! Vuitanta planes! D'entrada, corroboro el de sempre: a les mans, una feina professional ben feta. Composta i editada correctament. Trenta-dos anys –menys dos dies que vàrem fer vaga– que la miro i remiro amb ull crític i veig professió, comunicació, esperit de superació i afany de fer un bon diari amb mil detalls inequívocs. Tinc prou experiència per poder dir que el diari, en aquest moment, a pesar dels trontolls en matèria econòmica –com tothom–, i personal amb el cul estret –com a tot arreu–, és millor que mai. L'edició de Comarques Gironines –l'altra la veig poc– es pot dir sense exagerar que és gairebé perfecta. Punt de Vista és una lliçó diària de periodisme. Començant per l'editorial, original, i seguint amb els altres articles, es fa llegir i repetir. No pas tot. D'en Carles Ribera, per a les seves truites de veritats, amb un toc de llet agre i poc cuites, sols cal una lectura. Xevi Xirgo i Xevi Sala, amb raspall gruixut, pentinen el que convé. Narcís Genís, en canvi, punxa sense punxar. En l'exemplar analitzat, Josep Maria Loste, en “Una portada històrica”, em dóna la raó. Miquel Riera, amb la mitra, voldria fer el boig... El mestre Jordi Grau, el gran Sísif, Tura Soler i més i més gent fidel que lluita! Hi ha preocupació general, és clar. Uns, pocs, diuen que no ens en sortirem. Els altres –el periodisme és vocacional– creuen el contrari i treballen amb fe i ofici com mai. Per això surten diaris com el de dilluns passat: petites obres d'art. M'ha pujat la moral i per dinar em faré un entrecot al turmix, poc fet, amb sal, pebre i oli nou. Pot ser prou bo. El meu pare, de jovenet, em deia: “Fot-li, David!” Ho he provat i per ara no funciona. Si Don Mariano mirés al nord-est... potser... Calla, boig! Ens tapen amb una mampara!