La partitocràcia, encara

El problema no és que el senyor Montilla hagi volgut ser senador. Allò que de veritat molesta i fa mal és que ho hagi volgut ser esquivant l'opinió de la gent, evitant l'escrutini de les urnes. I que aquesta voluntat hagi trobat la complicitat de tot un partit i de gairebé tot un Parlament. Hi ha cap espectacle més trist i desconcertant, en termes democràtics, que veure com algú vota a favor d'allò que deplora, o que diu que deplora? Francament, em pensava que la cortesia parlamentària era tota una altra cosa.

La senyora Iolanda Pineda també va trobar la comprensió del Parlament. Serà, doncs, senadora després que els ciutadans li hagin negat dues vegades en un any els càrrecs que volia: primer, el d'alcaldessa de Salt; després, el de diputada al Congrés. Allò que no li ha concedit la democràcia li ho ha acabat donant la partitocràcia. Un mal negoci, més per a tots que no pas per a ella. No conec la senyora Pineda. M'avisen que tindrà un gran futur, en la política. És possible, no ho sé pas.

Montilla i Pineda, el passat i el futur units per un present tèrbol, gens engrescador. No em sorprèn l'actuació de l'expresident Montilla: la decisió de ser membre del Senat i la manera que ha triat per aconseguir-ho denota la seva talla. Decep el pas que ha fet la senyora Pineda, membre destacada d'una generació que hauria de reinventar el PSC i renovar la política. Un objectiu inabastable, si s'ignora la voluntat dels ciutadans.