Pels volts d'Olot

Sembla que al principi, ja fa uns quants anys, volia fer les funcions de circumval·lació de vehicles a la ciutat d'Olot. És l'anomenat vial Sant Jordi, que va des de la rotonda on hi havia el bar La Rodona fins a la pujada de la Solfa, passant (teòricament) per fora de la capital garrotxina. Un servidor, que faig sovint aquest trajecte en ambdós sentits, els puc dir que passar pel vial Sant Jordi a segons quines hores del dia s'hi perd, i resulta millor encara travessar Olot pel mig, malgrat els dotze semàfors (al dit vial n'hi ha nou). Rellotge en mà ho he comprovat, des del meu poble fins a la pujada (en aquest cas baixada) de la Solfa hi estic tretze minuts. Però des que entro al vial Sant Jordi fins que en surto, a l'altura de la rotonda de La Rodona, que deuen ser un parell de quilòmetres, sempre passen força més de tretze minuts. Ja he dit que hi ha hores punta, i si l'hora és molt pu(n)ta, hi puc estar encara molt més temps per travessar Olot “per defora”. Ara hi ha un altre inconvenient: des que s'ha obert el túnel de Bracons, les cues ja comencen a la recta de les Preses, unes cues que no hi havia vist mai; de manera que per superar l'obstacle olotí sovint hi passo la meitat del temps que trigo del meu poble fins a Figueres.

Fa uns anys, quan en aquest indret s'hi feien obres, recordo que un dia a la nit ens hi vam perdre ben perduts. Estava tan mal senyalitzat que, volent baixar cap a l'Empordà, vam anar a parar sense saber com a la carretera de Riudaura. M'ho vaig agafar amb una certa filosofia, però la meva dona s'enfadà i va escriure una carta publicada a El Punt i dirigida al regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament d'Olot, queixant-se de la mala senyalització i dient-li que, volent anar a Figueres, havíem anat a parar a les envistes de Riudaura. El regidor no va contestar la queixa ni donà cap explicació, sinó que va fer allò que metafòricament en diem “matar el missatger”. Va respondre a la dona, usant unes paraules que semblaven un tirador amb el qual es pot trencar un fanal de carrer, que es queixés a l'Ajuntament de Figueres perquè ell també s'havia perdut travessant aquella ciutat: volia anar Roses i va anar a petar a Llançà. La resposta del regidor em semblà decebedora, fora de lloc, pampana i fal·laç. Deu ser que la saviesa de la vida no consisteix únicament a saber allò que s'ha de fer o es pot fer, sinó també a saber allò que es podria fer però potser no cal fer.