El control de l'aixeta

Hi ha algú que pugui negar, a partir de l'últim incompliment del govern de l'Estat, la bondat del pacte fiscal? Hi ha cap decisió que expliqui amb més claredat que aquesta per què mai no serà acceptat de bon grat pels socialistes ni pels populars, els dos partits que s'alternen en la governació estatal?

La qüestió és evident. Amb el pacte fiscal, aquest deute de 760 milions mai no s'hauria produït, per la senzilla raó que seria l'administració catalana l'encarregada de recaptar els impostos. De manera que només el govern de la Generalitat podria incórrer en morositat, mai el de l'Estat, que rebria la part que li correspongués dels impostos dels catalans a través de l'administració catalana. És a dir, igual com passa ara, però al revés. Resumint: el pacte no és rebutjat perquè posi en perill la solidaritat dels catalans o perquè tingui l'objectiu de reduir el dèficit fiscal. El que veritablement no vol perdre l'Estat és el control de l'aixeta, la vertadera font del poder.

I s'entén perfectament, que sigui així. El que costa més d'entendre és que hi hagi una part dels catalans que no només s'hi sentin perfectament còmodes, amb aquesta situació, sinó que, a més, s'oposaran a qualsevol canvi. Jo els respecto. Però, en justa i democràtica correspondència, exigeixo el mateix respecte i que expliquin, per exemple, per què prefereixen que aquests 760 milions els tingui l'Estat i no pas Catalunya, i que diguin com s'han de pagar les factures i els sous que el deute fa perillar. Estan disposats a gratar-se altre cop la butxaca, potser?