Opinió

COR AGRE. CARLES RIBERA

Espanyols frustrats

Molts catalans que volen la independència no són altra cosa que espanyols frustrats

El fet de reconèixer-se com a membre d'una comunitat nacional o d'una altra és una qüestió que situa en un punt indeterminat del camí que separa el sentiment del sentit pràctic. N'hi ha que són patriotes per una qüestió més de fibra, de cor, de sensacions intangibles. Altres se senten vinculats a una nacionalitat en comptes d'una altra perquè consideren que la que han decidit escollir representa, o defensa, els seus interessos millor que la resta. Alguns, senzillament, consideren que són d'un país perquè, quan miren al voltant, la gent que troben els resulta més familiar que la de més enllà. Aquest últim cas, tanmateix, en un planeta de migracions constants i barreja permanent, cada cop costa més de trobar al món real.

Probablement, la majoria de nosaltres participem de totes aquestes variables de pertinença, en graus i proporcions diferents, fins i tot en graus i proporcions variables depenent del context històric, de la nostra experiència vital o, per què no, de l'estat d'ànim. El problema és confondre el sentiment nacional amb la frustració d'un altre sentiment nacional. M'explico. Molt del nacionalisme català, fonamentalment de caire independentista, que està progressant aquests últims temps jo diria que no tan sols no està basat en un sentiment catalanista sinó que, pitjor encara, parteix d'una desil·lusió nacional espanyola. Molts catalans que volen la independència avui dia no són altra cosa que espanyols que volen marxar perquè la seva pàtria no els entén. Aquesta sensació que us relato no la baso en percepcions o sensacions intuïtives. Hi ha exemples concrets fins i tot en el terreny de la política. I han arrelat en els partits més indiscutiblement catalanistes de l'arc parlamentari, com són CiU i Esquerra. Són alguns tics doctrinals preocupants, alguns que vénen de lluny i altres que s'estan consolidant en els últims temps. En el cas dels republicans és, justament, la seva defensa del republicanisme, que tradicionalment ha estat més enfocada a combatre la monarquia perquè és espanyola que no pas perquè sigui monàrquica. Que s'organitzin com vulguin, els espanyols, hauria de dir un independentista, i dedicar-se a trobar la porta de sortida.

En el cas de CiU el tema és el del finançament. En el to del discurs reivindicatiu, sigui del concert, sigui reclamant els deutes pendents d'un estat que no roba però que es queda el que és nostre, hi ha un deix de desil·lusió, de desitjar en el fons que l'Estat tracti bé els catalans perquè així no haguem d'encarar la feixuga tasca d'haver d'enfocar seriosament la qüestió de l'estat propi. De vegades penso que si l'Estat espanyol cedís la recaptació dels impostos a Catalunya, declarés el català llengua preferent a Catalunya i legalitzés les seleccions nacionals com fa la Gran Bretanya, el catalanisme s'hauria acabat i la majoria dels que ara reclamen un estat s'avindrien, còmodament, a ser uns espanyols un pèl particulars. I els que volem ser catalans no pas perquè ens sentim superiors, ni millors, només perquè no som espanyols, tindríem la sensació que ens han deixat dins de la gàbia i han llençat, definitivament, la clau.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.