Avui Europa: “És la política, imbècil”
Els gens de la política democràtica estan al servei d'una major distribució del diner en la societat, mentre que els de la ideologia financera reposen sobre el principi de concentració del diner en mans d'uns pocs
Bill Clinton va etzibar a George W.H. Busch, pare, quan aquest era president dels EUA, una frase que s'ha fet famosa: “És l'economia, imbècil.” La frase s'ha fet popular pel seu contingut, però penso que també per la seva forma. L'insult al president per part d'un candidat resulta sorprenent. I aquesta frase m'ha portat a construir-ne una de molt semblant –formalment un plagi– amb la qual encapçalo l'article.
Què volia dir Clinton amb aquesta contundència? Que és més important l'economia que qualsevol altra cosa? O bé que les promeses en economia es fan per guanyar eleccions? O les dues coses? En qualsevol cas, l'economia el va portar a la presidència i l'economia ha portat el món a la misèria. El món? El món que Europa i els EUA havien dirigit des de fa segles amb intel·ligència, amb egoisme i amb gran capacitat espoliadora. Segons sembla, les coses a partir d'ara ja no continuaran sent de la mateixa manera, perquè molts dels pobles dominats per la nostra prepotència han trobat nous camins per prosperar i competir. Ara són ells qui ens amenacen amb la seva economia, ben diferent de la nostra. Una economia basada en el treball dur –fins i tot en l'explotació– per produir béns tangibles, mentre que la nostra ha anat esdevenint una còmoda i immensa fàbrica d'inflar globus.
Penso que el criteri més generalitzat del que entenien per economia els ciutadans dels EUA i de molts altres països occidentals era una cosa diferent de la que ha passat. Entenien que es tractava d'una promesa de prosperitat i de benestar, un equilibri que comportava treball estable per a tothom i una societat que podia resoldre d'una vegada les endèmiques diferències entre el primer món i els que viuen en aquest amb pitjors condicions que en el tercer. La segona interpretació que podríem fer de la frase de Clinton no exclou la que acabo de referir, en tot cas n'és la conseqüència. Es tracta de la de buscar el vot: “Voteu-me i tindreu tot el que imagineu.”
El resultat ha estat, però, el fiasco més absolut. L'economia, concretament la financera, que el mateix Clinton va ajudar a promocionar en les seves decisions, que desregulaven la funció de l'Estat en el control econòmic, ens ha dut a una situació completament inversa a la que podíem esperar de la seva frase. No intento culpar Clinton del que ha succeït, sinó que assenyalo la seva equivocació respecte al que representa l'economia liberal. Atur, pèrdua de la producció industrial, desequilibri de la tradició financera i, segurament, una guerra soterrada contra l'euro, que posa el nostre continent –immadur políticament– en un gran perill per obtenir la seva cohesió. Tot indica que aquest tipus d'economia no va per bon camí en el sentit de fer prosperar el benestar de la humanitat. Els defensors del mercat afirmen que tots som mercat, que quan una velleta canvia el seu compte del banc perquè un altre banc li dóna un 0'50 per cent més d'interès pels seus estalvis, també ella està actuant en el mercat. Cal tenir barra per defensar el mercat en aquests termes; és com dir des d'un vaixell de luxe que els que van en una patera també fan turisme.
En vista d'aquestes circumstàncies, goso dir que “És la política, imbècil” és l'única actuació que pot salvar els interessos de la majoria dels ciutadans. Cal esdevenir tots plegats menys dependents de les aparences i dels excessos de benestar. De fet, tothom ho veia que es construïen massa pisos. I encara que no ho podíem aturar, tanmateix ho vèiem. Els que no sabem ara on paren són els llops invisibles de l'especulació, ja que no són les persones sinó els sistemes que actuen segons una lògica establerta per una inèrcia competitiva, basada en teories falses i enganys. Això explica que el senyor Rajoy, sense dir una sola paraula sobre els seus projectes econòmics, hagi arrasat electoralment el país. No podem sinó creure que els ciutadans, en vista de l'experiència actual, han polaritzat el seu vot cap a un esdevenir incert, creïblement diferent.
La política de proximitat és l'única garantia –tot i que feble– que ens protegeix dels mals de la deriva global. La majoria dels nostres polítics nacionals hi deixen la pell per cobrir-nos, en els mals moments, malgrat els corruptes infiltrats que, si estem atents, veiem com la democràcia va fent caure. Evidentment, molts criteris són relatius, fins i tot el que sosté que la política és la redempció, més quan comet tantes equivocacions. La diferència, però, és que els gens de la política democràtica estan al servei d'una major distribució del diner en la societat, mentre que els de la ideologia financera reposen sobre el principi de concentració del diner en mans d'uns pocs. Fora d'aquesta política de proximitat regnen els invisibles que han falsejat i mentit sobre la situació. Davant d'aquesta disjuntiva, no tinc altra sortida que creure en la política, els pensadors, els empresaris, els ciutadans enquadrats en grups d'opinió, en l'honestedat de la informació, en una democràcia exigent. Tot plegat, una utopia. Doncs, és clar que sí. Es pot anar enlloc, sense objectius?
Amb tot, avui pot ser un gran dia per fer un pas endavant en la utopia europea, un pas endavant en la bona política, la que pot aconseguir barrar alguns passos als llops.
