Un camp de batalla

S'acaba l'any i, per als tarragonins, la celebració del bicentenari de l'assalt de la ciutat per part de les tropes napoleòniques. Durant tot el 2011, la ciutat ha recordat aquell fet de múltiples maneres. Hi ha hagut actes divulgatius (necessaris); i també actes reflexius (per desfer tòpics). Ha estat especialment important la presentació d'una nova monografia del fet, a càrrec del professor Antoni Moliner, expert en el conflicte. Ha estat significatiu, també, el missatge: recordar perquè no torni a passar; cap sentiment de revenja; al contrari, voluntat de pau i concòrdia entre els pobles. Ara com ara, francesos, italians o polonesos ja no són enemics, sinó més aviat aliats en infaustes empreses llunyanes (Afganistan, Iraq, Líbia). El que va passar, avui ho llegim de manera lleugerament diferent de com ho llegien els nostres avantpassats, fa 100 o fins i tot només 50 anys. Hi ha, avui, una pluralitat de visions. Al costat de la interpretació tradicional, que ho veu com un enfrontament entre un exèrcit enemic i una ciutat valerosa, hi ha els que ho veiem com dos exèrcits enfrontats amb una ciutat com a camp de batalla. Dels tarragonins, els que van poder (els que s'ho podien pagar, encapçalats per l'arquebisbe) van tocar el dos; i els que van haver de quedar-se van ser víctimes no només de l'exèrcit invasor, sinó de les atzagaiades de l'exèrcit que teòricament els defensava.