Sense embuts
Més crítica que autocrítica
Si la senyora Martínez Sempere d'alguna forma les representa, les noves generacions del socialisme català, el congrés del proper cap de setmana tindrà uns efectes més que limitats. Perquè el futur es vol construir no a partir de l'anàlisi i de l'autocrítica sinó damunt dels vells prejudicis de sempre: és la dreta, singularment Convergència i Unió, la que està equivocada, la que ho fa malament.
L'escoltava ahir a la ràdio i en cap moment la va admetre, l'evident coresponsabilitat del PSC en la decisió del govern de l'Estat de no pagar els 759 milions d'euros que tanta tinta han fet córrer aquests dies. I en lloc de demanar disculpes, de reconèixer que el seu partit no ha posat al servei de Catalunya les eines que els catalans van confiar-li, va optar, com han fet massa sovint els dirigents del PSC, per criticar CiU: la deslleialtat institucional és moneda corrent; tampoc la Generalitat dóna a l'Ajuntament de Barcelona els diners que li havia promès. Tot és valid abans que reconèixer que el PSC ha tingut tot un any, veu i vot en el govern morós del president Zapatero i 25 diputats per forçar-lo, el pagament.
Però ara ja podem estar tranquils; ara que ja no serà el senyor Zapatero sinó el senyor Rajoy el que haurà de decidir si paga o no, el PSC es posa finalment al costat del govern de Catalunya. És un catalanisme ben peculiar, aquest que anteposa els interessos del socialisme espanyol als dels catalans. És aquest el catalanisme d'esquerres que vol la generació de la senyora Martínez Sempere?
