Europa es fa per amor o per interès?
Ahir, els mercats financers tornaven a mostrar una cara agra i els analistes experts asseguraven que aquesta reacció era un senyal clar i conseqüent de desconfiança vers la situació en què queda Europa després de la passada cimera. D'una banda, no ha agradat l'actitud de la Gran Bretanya, perquè si bé del govern de Cameron se n'esperava la severitat amb què es va presentar a Brussel·les també se n'esperava més flexibilitat. Però, als britànics, els posseeix encara l'esperit metropolità dels temps imperials: ser on calgui per defensar els interessos del Regne Unit però no barrejar-se amb l'ordinària plebs. Ser a Europa però no pertànyer-hi. Ser allí on es dictin les polítiques a seguir però no estar obligats a adoptar-les.
Tampoc no ha agradat l'actitud alemanya de bloquejar qualsevol iniciativa destinada a augmentar la unitat financera dels països de la UE. Frau Merkel està sempre disposada a donar ordres però no ho està gens a avalar els països amb dificultats ni a seguir les mateixes pautes. I si els que prediquen no creuen en allò que demanen als altres, quina fe pot tenir futur?
Perquè, ben mirat, l'orgullosa posició britànica no és gens diferent de la prepotència germànica: totes dues posen l'interès nacional davant l'interès conjunt, de la mateixa manera que ho fa França quan Sarkozy fa costat a Angela Merkel a l'hora d'impulsar un nou tractat que reformuli la UE a velocitats variables per a cada país: que cadascú s'hi posi com pugui o, dit d'una altra manera, fem-nos un casinet, que a l'ateneu continental hi ha massa xusma.
Fet i debatut, els governants dels països impulsors de l'Europa Unida no hi creuen, per més que els tecnòcrates que han fet niu a Estrasburg i a Brussel·les s'entossudeixin a mantenir viva una europeïtat d'aparador perquè han confós el turisme amb la política internacional. No hi creuen, però un cop feta la unió monetària, qui és el valent que la desfà sabent com se sap que la majoria d'economies nacionals que hi pertanyen es desplomarien com una filera de fitxes de dòmino? No hi ha cap altre camí, però el cas és que aquestes economies es podrien desplomar exactament igual si els líders que han d'aconseguir estabilitzar el vaixell es mantenen en aquesta actitud gasiva.
