Obres no tan completes

Per tal que a un autor li siguin publicades les obres completes, si és que no són a títol pòstum, no és pas necessari ni que les hagi completat, les obres. És a dir, que molts escriptors veuen com en vida van sortint a la llum els primers volums de la col·lecció. Depenent de la longevitat del personatge i, naturalment, del gruix de producció que acredita, l'interfecte pot arribar a la fi de la seva existència envoltat de la majoria dels seus escrits curosament ordenats i enquadernats en tapa dura i punt de llibre de cordillet vermell.

Els criteris per publicar obres completes són diversos, i si fem una repassada a les existents al mercat o als prestatges de les biblioteques veurem que n'hi ha que prioritzen la cronologia, començant per les creacions més reculades fins acostar-se al màxim a l'actualitat. Altres s'ordenen per gèneres, sempre, és clar, que l'escriptor en qüestió n'hagi conreat més d'un: novel·la, teatre, poesia, articles periodístics, dietaris, diaris i, també, la producció epistolar, especialment valorada perquè permet arribar més al nucli personal, i en alguns casos íntims, de l'obracompletat, ja em perdonareu si m'invento un nou terme per evitar l'ús reiterar dels termes escriptor, autor, personatge, figura, ai, que els he tornat a repetir.

En matèria d'obres completes, doncs, la cosa ha anat més o menys així fins al segle XX. Arribats a l'actualitat, tanmateix, potser caldria revisar els criteris d'edició d'aquest tipus de magnes produccions. Perquè jo em pregunto, si la correspondència s'ha considerat sempre susceptible de ser incorporada en unes obres completes, seguint aquesta pauta caldria sumar-hi, potser, els correus electrònics que ha escrit l'autor al llarg de la seva vida? Ep, descomptant, això sí, els que ha enviat amb fotografies o vídeos obscens, aquells que si no es reenvien a deu persones et caurà el cabell o tindràs un càncer generalitzat o no aconseguiràs mai la felicitat o totes tres coses alhora, i fins i tot algun recordant a l'home o esposa la llista d'anar a comprar o el telèfon del lampista. Quants correus electrònics d'interès indiscutible s'han creuat escriptors famosos, escriptors i editors, escriptors i creditors, escriptors i lectors i admiradores i amants i un llarg etcètera de possibilitats que no tenen perquè considerar-se un gènere menor sense ni tan sols reflexionar-hi una mica.

Anem més enllà. Què me'n dieu de les piulades al Twitter que fan molts personatges de renom i altres de no tan renom que demostren que amb 140 caràcters en tenen prou per dir les coses ben dites i que potser el seu problema és que quan passen de 140 ja comencen a cansar. I qui diu el Twitter diu el Facebook. No hi pot haver qualitat literària tan digna de ser inclosa en unes obres completes com una carta escrita amb lletra rodona i ploma xopada en un tinter?

No sóc cap especialista i suposo que aquestes preguntes ja se les han fet a la universitat insignes catedràtics, il·lustres professors o agosarats doctorands. Mentre no hi hagi un acord científic, em temo que molta d'aquesta producció s'haurà anat perdent senzilles aplicacions de dits egregis sobre la tecla d'esborrar.