L'endemà del dissabte

El primer cas va ser el del príncep Enric: el 2005, va anar a una festa disfressat de sturmtruppe amb un braçal que portava una esvàstica ben vistosa. Al príncep, la seva entremaliadura devia continuar fent-li gràcia després d'haver-se convertit en un escàndol nacional, atès que –tot i que faltaven pocs dies per al Dia de Commemoració de l'Holocaust– no va demanar disculpes personalment, sinó a través d'un lacai de la casa reial.

El segon cas va ser el de Max Mosley, president de la Federació Internacional d'Automobilisme, que, el 2008, va organitzar una orgia sadomasoquista de temàtica nazi amb cinc prostitutes alemanyes (feien veure que gaudien dels plaers del dolor voluntari en un camp de concentració). Potser l'havia influït el record de son pare, Oswald, el fundador de la Unió Feixista Britànica que, el 1936, va celebrar les seves segones núpcies a la casa de Joseph Goebbels (Hitler va ser el convidat d'honor).

El tercer cas ha sortit a la premsa anglesa aquesta mateixa setmana: el diputat Aidan Burley, considerat un de les joves promeses del Partit Conservador i amb un càrrec important al Ministeri de Transports, va assistir a un comiat de solter a Savoia, França, l'11 de desembre passat i no va protestar gens quan els convidats –amics seus tots ells– hi van fer diversos brindis al Tercer Reich i van acabar cridant, tots plegats: “Himmler! Himmler!” i “Eichmann! Eichmann!” (El solter que estaven acomiadant, un comptable llicenciat a la Universitat d'Oxford, portava un uniforme complet de les SS). Sembla que és força habitual, doncs, entre certs cercles de la classe alta anglesa, considerar que alguns dels criminals de guerra més notoris del segle XX no són sinó uns personatges hilarants amb què es pot fer tota mena de bromes pesades. No deu ser casualitat que aquesta mena de gent solen ser també uns euròfobs empedreïts, com aquells que han pressionat el primer ministre, David Cameron, perquè veti la UE (cosa que va fer el mateix dia que els amics del seu diputat xisclaven noms de nazis en un bar francès). La Gran Bretanya –Sarkozy ho ha deixat ben clar– és pràcticament non grata ara a Europa. I no pas, segurament, tan sols per raons econòmiques: al cap i a la fi, quin país membre de la UE veuria de bon ull un establishment britànic que inclou admiradors impunes dels instigadors de la Segona Guerra Mundial?