Alta narrativa
Artur Mas no fa una passa sense tenir calculada la passa següent. La imatge del conseller Mas-Colell declamant que “no tenim diners”, que “no tenim accés al crèdit” i que “és un error fiar-se de l'Estat espanyol” ha de ser, per força, només el primer acte d'un drama més llarg. Segur que Mas ja té escrit el segon acte, que no farà públic, és clar, fins que no hagi ultimat el tercer. I així successivament fins al final. És per aquest clímax argumental que tots estem expectants. De moment la trama condensa tots els ingredients de l'emoció lectora i de l'ambigüitat narrativa. Sota el corifeu de Núria de Gispert, que com a presidenta del Parlament va prohibir als diputats pronunciar l'expressió “Espanya ens roba”, de boca de Mas-Colell hem entès que, des del punt de vista expositiu, la suggestió sol ser més efectiva que no pas el to explícit. Gran lliçó compositiva. Amb aquest principi dramàtic, que es pot entendre com el preàmbul d'una suspensió de pagaments per part de la Generalitat, el govern ha iniciat el seu relat. El plantejament i potser fins i tot el nus argumental ja estan definits. ¿Per quan, senyor Mas i demés guionistes del drama, el pas de rosca polític? ¿Per quan, el desenllaç? En aquest punt tots els finals del drama semblen oberts. Intentem consignar-los. U: amb aquest argument Mas ha volgut esbargir la tradicional boira metafísica i romàntica del catalanisme per precisar amb tota claredat empírica que el desafecte amb Espanya té unes bases clarament verificables i pragmàtiques. Dos: Mas ha volgut provar les forces del catalanisme en un país que corre el risc de dividir-se entre els que defensaran major poder per a la Generalitat o els que directament en demanaran la supressió. Tres: en l'escenari d'una tensa negociació laboral amb el sector públic, el govern ha volgut activar fins al límit tots els elements intimidadors i aprensius per assolir el seu objectiu en aquesta negociació. Quart: consumada l'entelèquia electoralista del pacte fiscal, constatat que el PP no està per negociacions, CiU i el PP, un per no sortir-ne més cremat i l'altre per no cremar-se, podrien haver acordat una mena d'abraçada ritual: el PP retornarà els diners que no ha donat el PSOE i, així, una vegada més, a costa de simulacres i promeses de bones intencions, s'escriurà un nou capítol de la mateixa sempiterna història.
