L'herència boletaire

Els cistells són plens: pinetells, rovellons, escarlets, rossinyols, camagrocs, negritos, potes de perdiu, ceps... el que marca la temporada. Amb els anys han après la ciència dels bolets, l'art de saber quan cal anar a caçar-ne. I, sobretot, coneixen els indrets exactes, les clapes, els erols. I quan, com avui, celebren la collita al voltant dels cistells, tenen un pensament per a l'avi Pepe, que als anys seixanta vingué a Girona cercant un futur per a ell i per a la família, des d'aquell poblet remot de la seva infància, Santiago de la Espada –de nom altisonant i migrada esperança–, que va arrelar al país i hi tingué sis fills.

El Pepe, avesat a subsistir sense mitjans, s'endinsava per les muntanyes dels Àngels amb l'eina a la mà per fer llenya que li escalfés la llar precària. Sabia triar i aplegava amb suor rabasses de bruc, branques d'alzina o el que el bosc li oferia. Si en va fer de camins! Quantes vegades es va emboscar pels rostos pendents per tenir cada dia una mica de caliu al racó de la llar! Amb els anys coneixia la muntanya com casa seva. Ell va començar a collir els primers fruits del bosc, potser unes cireres d'arboç, per matar el cuc de la gana. I quan era el temps començà a trobar bolets coneguts i d'altres que acabà coneixent. Allò era un miracle! Aprengué com qui més el mapa mental de les Gavarres gironines, en el qual tenia dibuixats els records vius de cada troballa. A la llar, l'àvia Juana neteja els bolets, els cuina i ensenya als menuts a valorar la natura i l'esforç

Amb els anys, com qui passa en herència un marquesat o una canongia, ensenyà als seus fills la màgia de seu saber boletaire. Han estat o són caçadors de bolets de primera divisió el besavi Pepe, l'avi, l'oncle i el nét, que ja està iniciant un nebot per mantenir vius els drets de la nissaga. A la fotografia que em passa en Pito s'hi apleguen els actius recol·lectors de la família Dalton-Lara mostrant els seus cistells un dia qualsevol d'aquest desembre. Però més que orgull pels bolets, el que ens expliquen és l'orgull pel seu besavi Pepe que, sense ser encara català, va aprendre que de les pedres se'n poden treure pans, si no s'estalvia la suor i l'enginy. És la seva herència. I la comparteixen.

Com que ja no tinc esma per emboscar-me ni edat per aprendre les arts del cercador, he acceptat i tinc cura d'un plançó de pi que em va regalar un amic emprenedor. Si tot va bé i hi sóc per veure-ho, d'aquí uns anys m'ha de permetre caçar uns quants rovellons a peu de jardí. Segons el criador, el plançó porta ja a les arrels la llavor necessària. El plantaré prop del pi quasi centenari que queda dels que el meu avi sembrava cada any amb les deixalles dels bolets que menjàvem i que mai ha tingut la delicadesa de correspondre.