La culpa és de Berlín
“Això era insostenible, no cal que ens ho vinguin a dir des d'Alemanya”, amb aquestes paraules el conseller d'Economia i Coneixement justificava abans-d'ahir l'austeritat dels nous pressupostos de la Generalitat. Efectivament, la claredat de Mas-Colell s'agraeix en moments en què tothom estira del recurs fàcil de la imposició europea (eufemisme per dir “Alemanya”). Als ciutadans, no ens agrada el que ens diuen. I com que als nostres governs tampoc no els agrada dir-ho, prefereixen donar-ne les culpes als alemanys. Berlín (o l'eix francoalemany, o Europa) s'ha convertit en la principal coartada per justificar una reestructuració del model econòmic i de l'estat del benestar. Durant la crisi del deute –en què encara ens trobem– hem de seguir els passos que marca Alemanya perquè només la seva solidaritat i credibilitat ens pot treure del forat on ens hem ficat nosaltres mateixos. I en la construcció d'un model econòmic competitiu, també és Alemanya qui marca la pauta perquè el gegant demogràfic i econòmic del vell continent és l'únic que pot mirar enrere els últims 10 anys i veure-hi una història d'èxit. A Alemanya hi va haver una bona experiència amb les reformes estructurals que es van dur a terme l'any 2003, l'anomenada Agenda 2010. El mercat de treball ara és més flexible, i l'entorn afavoreix la inversió i la innovació. Després de pagar soleta la factura de la unificació amb l'Europa de l'Est, Alemanya ha passat de més d'un 10% d'atur, a un 6%, mentre les exportacions han crescut exponencialment –és cert que en gran mesura perquè la resta de països de la zona euro hem demanat crèdits als bancs alemanys per poder comprar neveres i pantalles de plasma fabricats pels mateixos alemanys. Així doncs, que quedi clar que Alemanya no està en disposició de tirar la primera pedra contra l'abús del dèficit dels països del sud d'Europa.
Ara bé, això no vol dir que ens puguem permetre el recurs gratuït a la germanofòbia. A Grècia un diari d'extrema dreta, però de gran tirada, ha qualificat les receptes econòmiques de Berlín com de “IV Reich”; a Polònia, la República Txeca i Hongria, tornen a alçar la bandera de la resistència contra el diktat de Merkel; i fins i tot l'amic Sarkozy s'expressa amb tota naturalitat a favor de la fusió de regles fiscals i laborals amb Alemanya per justificar les mesures impopulars que vint anys de governs de dretes no han estat capaços de tirar endavant (augment de l'edat de jubilació i abandó de la setmana laboral de 35 hores). També la intel·lectualitat més esquerrana, sota l'estela del premi Nobel Paul Kruggman, s'ha apuntat a la crítica del model alemany i a la intransigència de Merkel: uns asseguren que l'obsessió pel rigor pressupostari posa en perill el creixement, mentre que altres destaquen que la nova Alemanya ha congelat sous, rebaixat prestacions socials i augmentat les diferències entre pobres i rics. Benvinguts doncs a la nova tendència de la política europea: la crítica als alemanys! I, en un país com el nostre, tan acostumat a l'evasió de responsabilitats amb el –justificat o no– mantra de “la culpa és de Madrid”, ara només cal que hi afegim “la culpa és de Berlín”. Com ens agrada als europeus no sentir-nos responsables de res! Als americans els donem la culpa dels problemes del Pròxim Orient; als xinesos els critiquem les condicions de vida dels seus treballadors, però els comprem tots els productes més barats. Ara, per justificar les nostres reformes estructurals, tindrem els alemanys com a boc expiatori. Amb un agreujant: la història ens ha portat per aquest camí en el passat. I el resultat ha estat dramàtic.
