EL TEMPS QUE FUIG
Parker
Última sessió del Club de Lectura de Taialà abans de festes. Hem llegit La solitud de les parelles, de Dorothy Parker, uns contes que els han agradat molt: són gent intel·ligent i han sabut valorar la prosa elegant i concisa, els diàlegs corrosius, i la hipocresia, la dolenteria i la falsa tolerància dels personatges que transiten per l'obra. Tots trobem demolidor el conte Mr. Durant, d'un home que, després d'embarassar la secretària i desentendre-se'n rebutja un cadell de gos que han trobat els seus fills... perquè és femella! “És fastigós –diu el protagonista–, tens una femella a casa i tots els mascles
del veïnat li van al darrere; abans que te n'adonis ja ha tingut cries...”
Després sopem. Tots portem alguna cosa; els uns (com jo mateixa), ho hem comprat bo i fet, però n'hi ha que ho han fet a casa, cosa que té més mèrit! La conversa deriva de seguida cap al tió. La majoria tenen fills petits i expliquen de quina manera a la seva família el fan cagar. Hi ha cases en què el tió truca al timbre, n'hi ha que van al bosc a buscar-lo i altres, més pragmàtics, el guarden d'un any per altre a la capsa del pessebre. Tots comenten aquella sensació trista i tendra que tens quan els teus fills passen de dir-te, meravellats “però com pot ser, que el tió mengi tant!” a demanar-te “mama, digue'm la veritat: oi que el tió no és màgic?”. També a l'hora de creure en el tió i els Reis les criatures apunten ja una manera de ser. N'hi ha que a punt de fer nou anys participen tendrament del dolç engany dels grans, i n'hi ha que amb sis es fixen que el rei ros de la cavalcada del poble porta vambes i protesten dient: “Veus com no són màgics?” Tots vam coincidir, nostàlgics, que els fills se'ns fan grans molt de pressa. Sort que després de festes vindran més llibres. Els llibres sempre hi són. Sempre hi són. Bon Nadal.