Doble despropòsit

És evident: la petició de set anys de presó per a la pianista de Puigcerdà és un despropòsit. Però que una altra persona, de casa estant, hagi hagut de sentir-la estudiar i assajar durant quatre anys, sense poder fer res per evitar-ho, és quelcom més que un despropòsit. Amb la diferència que el primer s'acabarà corregint, si algú es decideix a posar un gram de seny en aquest afer tan estrambòtic. El segon, en canvi, ja no té reparació: les disculpes o els diners mai no podran esborrar els quatre anys de suplici i d'incomoditats.

El cas d'aquesta pianista és un exemple no sé si del mal funcionament de les institucions públiques o de la inutilitat de les normes que regulen la convivència entre les persones. O de totes dues coses alhora. Però que una activitat suposadament lesiva o molesta es pugui desenvolupar no ja durant quatre anys, sinó un sol mes, sense que cap autoritat la faci aturar o la declari conforme a la llei, és una situació que no ens podem permetre.

Primer pel respecte que mereix qualsevol persona. I, després, perquè la resolució del conflicte que s'acaba generant provoca unes despeses, públiques i privades, totalment innecessàries.

Portar al jutjat una qüestió que s'havia de resoldre amb la simple aplicació de les normes més elementals de convivència veïnal o, en el pitjor dels casos, amb la intervenció de les autoritats locals, no hauria d'interessar ningú. Només els advocats i procuradors hi trobaran algun benefici, en tot això.