Pagar per les receptes

Mentre m'ho pugui permetre, estaré encantat de pagar un euro per cada recepta. Potser considereu que això és una prova que estic ben malalt. Per a aquesta malaltia no hi ha medecina. Es diu seny. Corro el risc de passar per desfasat, però em sembla totalment vigent un concepte fonamental de la política que sosté “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”. La frase, d'un tal Karl Marx, deu ser una de les poques premisses d'aquest senyor que encara mantenen una perfecta vigència. Durant molt temps va ser lema bàsic de la socialdemocràcia i dels models de justícia redistribuïdora. Amb el temps, aquesta idea va anar sent substituïda per la universalització de drets socials sense matisos. Sanitat gratuïta per a tothom, educació gratuïta per a tothom, tot gratuït fins i tot per a qui no té necessitat d'aquesta gratuïtat. Naturalment, en una situació de recursos escassos, el model de benestar basat en la universalitat de les prestacions s'ha esfondrat. Cal, doncs, tornar als clàssics. Que tothom que pugui, pagui, per tal de garantir que tothom que no pugui pagar ho tingui pagat. No proveu de dir en veu alta la frase anterior, perquè us embarbussareu. Però no per impronunciable és menys raonable. Per això la idea de l'euro sanitari (amb les excepcions que calgui, perquè tan injusta és la universalització de la gratuïtat com la del pagament) o la recomanació d'assegurances de salut privades no són pas mesures neoliberals com algú ens vol fer creure. Pagaré a gust, doncs, l'euro per recepta. Per poder exigir que, si arriba un dia que no m'ho puc permetre, ho tingui pagat.