Dos misteris

De Corea del Nord en sabem tan poc que ara resulta que ni els seus veïns de Corea del Sud no van saber que Kim Jong-il havia mort fins que la televisió oficial ho va fer públic. Havien passat quaranta-vuit hores, però aquesta dada és tan poc segura com la de les dones que ha tingut, la de la data que va néixer o la del lloc on va néixer –en un campament militar siberià? En un campament militar de resistència contra l'ocupació japonesa?–. Tampoc no sabrem amb certesa la de la seva mort. Ens haurem de creure el que ens diuen. El poder té generalment aquestes coses, també aquí, a Occident: però, entre nosaltres, hi ha força més unanimitat a admetre que això és molt més exacte a Corea. Avui és el dia de Nadal. Un altre misteri. Però el misteri de Nadal té a veure amb un naixement i l'últim misteri de Kim Jong-il té a veure amb la seva mort. A Occident, avui, la imatge més general que ens arriba és d'il·lusió, de tendresa i de joia, mentre que l'última que ens ha arribat d'aquell extrem del llunyà Orient és de desencís, de daltabaix i de dolor. Encara no em puc treure del cap aquelles fotos amb tanta gent plorant. A Corea del Nord, ni tan sols quan ploren no sembla que ho facin com nosaltres. No abaixaven el cap, molts d'ells es tapaven la boca amb les mans, però deixaven que les llàgrimes que els brollaven dels ulls fossin ben visibles. Que tothom pogués veure que ploraven. Devia ser això el que volien. Però a qui ploraven, exactament? A un home de qui no se sap res, un home que oficialment ha estat director de cine i d'òpera, enginyer electrònic, historiador i expert en avions de combat, tot i que sembla que ha mort d'un atac cardíac en un tren blindat perquè, anés on anés, era en tren que es desplaçava. Tot sovint, els dictadors com Kim Jong-il acaben essent plorats d'una manera poc natural, estranya. Com deuen resar a Corea?