Visita de compliment obligat
M'impressiona. El veig tan jove! No té més de 18 anys. Té la mateixa edat que el meu fill. Podria ser ell mateix o qualsevol amic seu. No hi ha cap senyal evident que el faci diferent dels nois que passen per casa meva. Passeja. Més ben dit, deambula. Ell i altres joves, o més grans, també vells, tots homes, caminen amb cares encuriosides pel nostre voltant. Ens miren. No és habitual que un grup extern, amb senyora inclosa, rondi per aquestes instal·lacions. Jo intento no mirar ningú. Passejo els ulls sense voler-me fixar en cap. No vull que es sentin més observats del que ja ho estan. Els evitaré la mirada fins que surti. Una vegada a fora racionalitzaré per què ho he fet: em feia basarda que la complicitat em traís i el cor se'm trenqués veient histories i realitats familiars doloroses darrere de tot el que es viu allà a dins.
No em separo del grup. Som cinc persones que visitem el centre mentre el director, amb afany pedagògic i instructiu, i amb la naturalitat necessària i evident per fer bé la seva feina, ens mostra alguna de les estances privades dels interns. Les cel·les. Em tranquil·litza. Em noto i se'm veu nerviosa. Em colpeix tot el que veig. Em fa pudor, em sembla impúdic traspassar aquella mínima parcel·la de privacitat que no em pertany i que és el darrer que els queda com a propi als que estan allà dins. Però ho faig. No em vull perdre res. Vull veure- ho i sentir-ho tot. Fixar-m'hi bé per poder explicar, amb coneixement de causa, que visitar una presó hauria de ser una obligació curricular per a tots els nostres fills. Que veiessin de primera mà el pa que s'hi dóna quan la vida se't torça. Visita obligada per a ells i també per a tots aquells savis (fins i tot nosaltres) que alguna vegada hem pensat que allò podria assemblar-se a una estança en un hotel. Ni totes les piscines del món, ni els poliesportius més equipats, ni les cel·les més confortables canviaran el que representa el càstig (merescut i necessari sens dubte) d'estar mancat de llibertat un dia, tres mesos, set anys o quasi tota una vida.
Jo hi sóc com una privilegiada. Asseguda en l'auditori singular de la biblioteca de la presó de Figueres, tinc el plaer de presentar al magnífic, reconegut i còmplice escriptor Javier Cercas. Presos veterans, altres de joves i novells, amb causes pendents o complint diverses sentencies, estan asseguts quan entrem. Comencem i ells, disciplinadament, fan un ús excepcional de la paraula i ens deixen, als intrusos visitants, absolutament bocabadats.
