Pur so pur

En tàcita advocació dels corrents formalistes, sostenia Gabriel Ferrater que només comença a saber-se una llengua estrangera quan no totes les seves paraules et semblen absolutament poètiques. Cosa d'allò més certa. Perquè, quan ets conscient que la rotunda sonoritat del mot alemany Zwiebel serveix per designar una entitat tan prosaica com la ceba, i que la líquida tonicitat de grenouille (el mot francès preferit de Paul Valéry) remet a un animal tan poc agraciat com la granota, ve que la semàntica s'imposa i acaba esbandint la percepció de tota eufonia del significant. Importa llavors fer un esforç d'abstracció del significat, de manera que aquest no ens privi d'apreciar les virtuts acústiques, merament formals, de les paraules, començant, és clar, per les de la pròpia llengua. I aconseguir això fóra, en definitiva, la tasca primordial del poeta.

Doncs bé, anàleg raonament (i sense moure'ns del món del llenguatge i de la música) és aplicable a les cançons: comencem a ser aptes a la tolerància i prestos a la convivència quan som capaços de cantar-ne d'aquelles amb una lletra a les antípodes del nostre sistema de valors.

Quina joia entonar amb vells i putejadíssims camarades d'antany les estrofes vibrants de l'Himno de la fiel Infantería del sempre invicte i gloriós exèrcit espanyol!

I quina més pregona emoció, aquests dies, corejar amb amics i familiars i feligresia vària tot de nadales a l'entorn d'un pessebre!

No hi ha com ser un agnòstic de pedra picada (intel·ligent i civilitzat, això sí) per prodigar-se amb el màxim fervor en aquesta activitat galvanitzadora que, com tantes altres, amenaça de sucumbir avui dia a un laïcisme malentès, a un multiculturalisme despersonalitzador, a un semanticisme castrant.

Que les velles melodies de la terra ens ajudin aquestes dates a espantar tants mals com ens aclaparen!