Farines al·lucinògenes?

Fa unes setmanes la Food Standards Agency del Regne Unit, que s'ocupa de la qualitat i el control dels aliments i d'assessorar la població en aquestes qüestions, va publicar un informe sobre la presència de micotoxines en aliments, en especial en cereals i derivats. Les micotoxines són substàncies tòxiques que es formen en alguns fongs més o menys microscòpics, que creixen en aliments mal conservats que es floreixen, i poden causar, a mitjà o llarg termini, si hi ha un consum reiterat d'aliments contaminats (l'aparença dels quals pot ser normal), efectes perniciosos i, fins i tot, alguns tipus de càncer. Per això es controlen, com ha fet l'agència britànica, que ha analitzat aliments per a infants, i no ha trobat mostres que excedissin els nivells màxims tolerats per la legislació europea. Però en el cas de cereals i derivats (farines, pa, pasta, galetes i altres) ha detectat unes micotoxines poc habituals i que es consideraven cosa del passat: presència en un 12% de les mostres d'unes substàncies anomenades alcaloides de la banya de sègol o sègol banyut (ergotamina, ergocristina, ergometrina i altres). En anglès i francès aquest fong s'anomena ergot, paraula de la qual deriven els noms dels alcaloides abans esmentats. La seva toxicitat, segons la dosi i la continuïtat en la ingestió dels aliments contaminats, és coneguda des de fa molt temps, però en l'actualitat es considerava un problema eradicat en l'alimentació humana, fins al punt que la Unió Europea no té legislació sobre límits tolerables, i arran d'aquest cas s'ha posat a estudiar-los. Curiosament, sí que hi ha límits per als pinsos per a animals.

El sègol banyut és el nom d'uns fongs del gènere Claviceps, que parasiten les espigues no només del sègol sinó d'altres cereals, com el blat i el mill. Desplacen el gra i el substitueixen per una mena de banyeta fosca (d'aquí el nom) i, si no es fa bé el triatge abans de moldre el gra, es barreja amb les farines. La contaminació de farines per banya de sègol va originar greus intoxicacions col·lectives des de l'antiguitat fins pràcticament el segle XX, que avui anomenem ergotisme i antigament mal dels ardents, foc sagrat o foc de Sant Antoni. La simptomatologia era espectacular i greu, i es manifestava de dues formes, la gangrenosa i la convulsiva. L'efecte de contracció dels vasos sanguinis del sègol banyut privava d'irrigació les extremitats fins al punt que es gangrenaven i arribaven a caure, malgrat que la persona podia seguir viva. Com a prova que això en altres èpoques era freqüent, tenim pintures de Bruegel el Vell (El combat de Carnaval i Quaresma, per exemple) on apareixen personatges sense algun braç o alguna cama. Per altra banda, l'ergotisme causava al·lucinacions, com les que es representen a Les temptacions de sant Antoni del Bosco. S'ha suggerit que el cas de les bruixes de Salem també era una manifestació d'ergotisme, i recordem que l'LSD és un derivat del sègol banyut.

No és la primera vegada que aquest diari dedica un article al sègol banyut. El 31 d'agost de 1989, l'Avui publicava l'article del professor Adolf Tobeña El pa de sègol i el gran pànic francès, on comentava la teoria que una de les possibles causes de la gran por desfermada a França l'any 1789, que va influir en la Revolució Francesa, va ser la freqüència inusual d'avortaments espontanis, convulsions, paràlisis, confusió i altres símptomes, que podien ser deguts a ergotisme. L'avortament és un dels signes d'aquesta intoxicació, que també explica que el sègol banyut s'hagués fet servir per provocar el part i per controlar les hemorràgies postpart. Molts tòxics, ben dosificats, també poden ser medicaments. Als que pateixen migranya els deu sonar el cafergot (cafeïna i ergotamina), un medicament per combatre-la, ara ja força en desús. Les epidèmies per ergotisme eren tan devastadores que fins i tot es va fundar, l'any 1095, l'orde canonical i hospitalari de sant Antoni, que va subsistir fins al segle XVIII, per cuidar els malalts afectats d'ergotisme. Als Països Catalans també el vàrem patir. Ho ha estudiat el professor Josep Moran, i està ben explicat al llibre El foc de Sant Antoni a Mallorca. Medicina, història i societat, de Macià Tomàs. Les dades de l'estudi esmentat al principi d'aquest article, que no són les primeres sobre la possible tornada del risc d'ergotisme, si és que mai se n'ha anat del tot, ens indiquen que no hem de baixar la guàrdia enfront de cap mena de risc alimentari, encara que sembli cosa d'altres temps.