PSC i “perestroika”
El dotzè Congrés del PSC ha deixat un sabor més aviat plaent -sempre agrada la unitat del que és plural-, bé que amb el regust agredolç d'allò que no és blanc ni negre, sinó de tons intermedis. S'hi han aprovat les propostes innovadores llançades per Nou Cicle. En particular, la celebració d'unes Eleccions Primàries Ciutadanes per a la candidatura a la Presidència de la Generalitat, com el PS francès. També el projecte d'un moviment social, cultural i polític, d'una Aliança Catalana de Progrés, que deixi enrere el caràcter superestructural dels governs d'”Entesa”. I, encara, entre altres novetats, la creació d'un Consell Obert, format pel Consell Nacional del PSC i per un nombre igual d'exponents socials, amb la idea de fer-ne una gran instància participativa de l'espai socialista. També s'hi han fet sentir molt bones intencions, així com la disponibilitat envers els Govern de CiU per a la negociació de polítiques d'austeritat que contemplin també la reactivació de l'economia i l'ocupació, així com l'actualització i preservació de l'Estat del Benestar. No cal dir que els interessos de Catalunya a Espanya també demanen avui, com mai, la força de la més ampla unitat política i social.
Una vella i decisiva qüestió ha quedat a mig camí: el grup parlamentari del PSC al Congrés dels Diputats. Alguns opinadors no ho han entès gens. Entre els delegats, ha primat la idea certa que el vigent reglament parlamentari impedeix la formació del grup del PSC, no en va s'aprovava l'endemà del 23-F amb la finalitat expressa de dissoldre aquest grup, acabant així amb l'”excés de veus socialistes” que denunciaven les bancades conservadores. Encara que aquest reglament sembla oferir algunes febleses jurídiques, la seva interpretació no correspon a cap instància jurídica, sinó a la majoria de la cambra i és evident que aquesta no farà una interpretació favorable al restabliment del grup del PSC.
Així les coses, l'esmena Ros-Bustos suposava un progrés, insuficient però inqüestionable: la creació d'una Comissió Mixta PSC-PSOE on caldrà arribar a acords en els temes parlamentaris relatius a Catalunya, acords que, de no produir-se, donaran lloc al vot diferenciat dels diputats del PSC; també l'obtenció d'un grau raonable de veu (i de visibilitat) del PSC, de manera que la veu de Catalunya a Espanya no quedi reduïda a la veu de CiU. El problema de l'esmena Ros-Bustos no estava en ella mateixa, sinó en el fet que pogués entendre's com una alternativa al grup propi del PSC i, doncs, com una renúncia al mateix, quan aquest grup és un element essencial del “Protocol d'Unitat” en què es fonamenta l'existència del PSC i el seu model de relació amb el PSOE. Aquest efecte no desitjat s'ha superat amb un encapçalament inequívoc: l'afirmació de la plena vigència del “Protocol d'Unitat”, és a dir, entre altres coses, del pacte relatiu al Grup parlamentari “Socialistes de Catalunya”. Aquest compromís i la corresponent exigència resten, docs, intactes. Entretant, mentre la majoria no permeti la modificació del reglament, es podrà avançar, com a mínim, en el camí assenyalat per l'esmena Ros-Bustos.
Sense paraules no hi ha ideES ni projectes ni civilització, tan sols els efectes de la cruel evolució natural. No és menys cert, però, que les paraules se les enduu el vent i que només perduren si esdevenen fets. Veurem què dóna de si el joc de vectors dins de la nova direcció socialista. I veurem si Pere Navarro aconsegueix moure una afectuosa i efectiva “perestroika” del tot inajornable: és la vida de les inèrcies o la vida del PSC. Posem ciris a Sant Martí (el que dóna la meitat de la seva capa a un pobre enfredorit), patró obvi de la socialdemocràcia
