Muts i a la gàbia?
És imprescindible teixir totes les complicitats del món. Al govern, mentrestant, no li ha de fer por que li cantin les veritats
La gent no surt al carrer amb una pancarta a la mà i un xiulet a la boca per passar-ho bé. Si va a una manifestació de protesta és perquè ho està passant malament. És un crit de ràbia. És un crit de reivindicació que sovint acaba essent un crit d'impotència. I no és que el govern no conegui els problemes o no tingui ganes de resoldre'ls. Ells diuen que no poden o potser és que no en saben més. El “govern dels millors” té l'aigua fins al coll. Retalla i s'endeuta alhora i al final s'adona que no té ni un duro al calaix. Pateix en pròpia carn l'angoixa de no poder arribar a final de mes. El desembre ha estat un mes horribilis per a molts (mestres, metges, mossos...) i també per al govern. No es van pagar les nòmines a temps. No s'ha pagat els proveïdors. Van retenir l'IRPF d'un pagament que encara no s'havia fet efectiu... Les explicacions de Mas-Colell van ser excuses de mal pagador. El president Mas li va estirar les orelles exigint-li que tragués de sota les pedres els euros per pagar els funcionaris abans que la justícia els pugui demanar responsabilitats.
El poble sap que estem immersos en un marc de crisi global, però dels polítics n'espera rigor i equitat a l'hora de repartir les càrregues o aprimar serveis. És equitatiu imposar un impost indiscriminat d'un euro per recepta als malalts que necessiten prendre el medicament que els ha prescrit el metge? És just que al costat de la congelació salarial dels treballadors públics s'apugi el transport públic molt per sobre de l'increment del cost de la vida? Per què es va renunciar en el seu moment a l'impost de successions que suposava un ingrés fiscal complementari per a les arques de la Generalitat?
Fa un any que CiU governa i el deute de la Generalitat augmenta i l'atur no baixa. Ja no serveix l'argument de l'herència rebuda. Fa bé el president Mas de recordar al govern de l'Estat que queda pendent de pagar el fons de competitivitat, però sap que fins al 2013 no és exigible. El PP també ho sap. Té raó Mas quan reivindica i exigeix que el govern central faci la transferència dels 759 milions d'euros de la disposició addicional tercera. Té raó quan diu que Rodríguez Zapatero no va jugar net i li va fer una mala jugada, però el bon gestor és el que sap prevenir aquestes eventualitats.
És hora de teixir totes les complicitats. Amb una llei de consultes no es refaran els ponts amb la ciutadania indignada. Cal que es vegi la determinació no només de rebaixar la despesa, sinó també de garantir els ingressos fiscals que corresponguin. Què fa el govern de la Generalitat (i el govern central) per combatre el frau fiscal que s'amaga en la teranyina de l'economia submergida? En l'àmbit espanyol, el tresor públic deixa d'ingressar per aquests conceptes a la ratlla de 80.000 milions d'euros anuals. Quina part correspon a Catalunya?
Estem en temps de vaques magres i entrem en una altra fase: la que ens vindrà imposada pel govern de Mariano Rajoy. És viable l'anomenat pacte fiscal en el marc actual de la política econòmica de l'Estat? Sense renunciar al diàleg imprescindible entre les dues administracions, ara més que mai, és imprescindible teixir totes les complicitats del món. És hora d'emfatitzar l'aliança dels partits catalans i d'una manera especial la del govern i el PSC. El partit dels socialistes de Catalunya, en aquest context, no pot actuar només com a oposició pura i dura. Fent-se ressò i portaveu dels neguits de la ciutadania, ha de ser capaç d'oferir suport i complicitat al govern per trobar respostes equitatives a la crisi amb mesures d'austeritat però alhora amb repartiment progressiu de càrregues i sobretot amb reactivació de l'economia productiva i amb el compromís de posar tots els mitjans per desemmascarar i lluitar contra tota mena de frau o evasió fiscal. Pere Navarro, polític especialment dotat per teixir complicitats, ha allargat la mà. La resposta la veurem en la tramitació dels pressupostos del 2012. És cert que ni uns ni altres ni tots junts no trauran el carro del fangar sense refermar la confiança amb la ciutadania. Al govern, mentrestant, no li ha de fer por que li cantin les veritats. No ha de pretendre manipular o monopolitzar tot el discurs mediàtic a través dels seus intel·lectuals orgànics. La solució o resposta als problemes neix de la suma d'iniciatives i de propostes i d'aproximacions que generen els sectors més actius de la societat. A partir d'aquestes premisses, totes les complicitats que es puguin, però ni muts ni a la gàbia.
