Desconfiança

No és cert que la falta de diners en circulació sigui el principal obstacle perquè l'economia s'activi. El gran problema és la desconfiança. Fa uns dies, el Banc Central Europeu (BCE) va prestar mig bilió d'euros (que aviat és dit) als bancs a un tipus d'interès de l'1% perquè els cedissin a les empreses i clients necessitats de crèdits. Però els bancs, quina una en van fer? Bona part del crèdit el van dedicar a comprar bons al mateix BCE, però a un tipus d'interès del 0,25%. És a dir, el negoci de Robert i les cabres; una operació ruïnosa. Això és prestar diners i perdre'n; però no per un error de càlcul, sinó d'una manera conscient.

Aquesta conducta bancària respon al fet que la desconfiança s'ha instal·lat en tots els àmbits de l'economia i de la societat. En primer lloc, el forat de la bombolla immobiliària no ha acabat d'aflorar. Ni a l'Estat espanyol ni enlloc. A Catalunya, com a Espanya, potser donarà la cara quan s'expliqui la manera com es compensaran els danys, ja que digerir els milers de pisos fets i buits costarà uns quants anys.

Però, a més, la por de perdre la feina fa que aquells que podrien consumir prefereixin estalviar; uns estalvis que tampoc arriben a les empreses que podrien utilitzar-los per activar l'economia perquè els bancs s'estimen més invertir en deute: improductiu, però segur.

Apujar l'IRPF, segurament l'IVA, congelar o abaixar salaris, reformar el mercat laboral... Sí, segurament totes aquestes mesures són necessàries per modernitzar l'economia de l'Estat espanyol. Però, per fer retornar la confiança, què es farà?