Il·lusos tots

Poques paraules, com les de la família a què pertany el substantiu del títol aquest d'avui, per expressar la radical ambivalència de la condició humana.

En efecte, el postverbal d'inludere –il·lusió– designa en principi una cosa tota positiva, ja que, al capdavall, com bé constata la saviesa popular, d'il·lusions, també se'n viu. Cosa que etimològicament s'explica perquè no hi ha estat més eufòric i expectant que el previ al començament del joc, al ludus en què ens disposem a in (trare).

Una altra cosa és que després, el tal joc, se saldi en un o altre resultat. I que, segons ens vagi aquest, puguem sentir-nos (auto)enganyats, fins al punt de prendre'ns (nosaltres o els altres) per uns il·lusos, és a dir, per uns incapaços d'haver sabut destriar la divisòria entre joc i realitat, entre sentiment esperançat i raó analítica.

I bé, llavors, tota aquesta digressió, a tomb de què ve? Doncs ho fa amb motiu de dues circumstàncies ben diferents. L'una, la data en què és escrita. Entre Cap d'Any i Reis. La fita que marca un esclat d'il·lusió per als adults i la que ho fa per als infants. No per més conscients, s'estan aquells per això de desitjar-se tot de cosa bona amb el simple pretext d'un mer canvi numèric. Aquests, encara innocents, ho fan perquè es prometen més del que ja comencen a intuir que habitualment és i pot ser.

L'altra circumstància és de divendres proppassat: primera roda de premsa del flamant nou govern espanyol. Després de l'anunci de mesures aclaparadores, una veu de la premsa engega: “Buenas tardes –por decir algo...”. Subtil ironia, sàvia desconstrucció del llenguatge, afirmació i alhora relativització dels límits d'aquest!

Doncs sí, d'això es tracta: que, tot i com pinta tot, no ens estiguem, il·lusos a gratcient, d'il·lusionar-nos, cadascú sabrà per què. I que no dubtem a desitjar-nos bona tarda (i bon any!).