Any de protestes arreu del món
Més de cent mil persones es manifestaven davant l'òpera de Budapest aquest dilluns. El primer ministre, Viktor Orbán, era a dins de l'amfiteatre en una celebració que commemorava la nova Constitució hongaresa que ha causat perplexitat a la Unió Europea i ha rebut crítiques dels Estats Units. És una constitució que no ha estat consensuada, que retalla drets democràtics i no manté la separació de poders ni tampoc la laïcitat. És una carta magna regressiva que trepitja més d'una línia vermella dels límits que Europa considera imprescindibles per formar part de la Unió.
El que està passant a Hongria hauria estat motiu de grans debats en temps en què l'Europa de tots la política i les idees eren més importants que els números i els dèficits. El govern de Budapest no és un entusiasta de la idea d'Europa. Els pobles tenen memòria i els hongaresos consideren que fou injust el repartiment de l'imperi austrohongarès que es determinà en el Tractat de Trianon signat el 1920, després de la Gran Guerra, i que situava més hongaresos fora d'Hongria que no pas a dintre. A la Transilvània romanesa hi quedaren uns quants milions d'hongaresos que encara hi són. El poble hongarès es revoltà contra els tancs soviètics la tardor de 1956 però la repressió fou definitiva i el país no recuperà la seva sobirania fins després de la caiguda del Mur de Berlín, l'any 1989.
En aquest any en què les protestes es repetiran des de Nova York fins a Moscou passant per moltes capitals europees i altres indrets del món occidental, el que ha passat el dia 2 de gener a Budapest és un indici del que pot passar arreu. Protestar contra líders democràtics, contra règims totalitaris, contra sistemes que no satisfan minories o majories qualificades. Serà un any de protestes que poden empitjorar encara més la situació o bé ser un punt de partida per a una regeneració democràtica i cívica a fi i efecte de poder combatre amb més eficàcia i celeritat la crisi econòmica i social que ja fa temps que patim.
Si la lliçó dels anys trenta pot ser d'alguna utilitat, val la pena recordar que una depressió global debilita les democràcies, porta al naixement de forces polítiques radicals, d'esquerra o de dreta, i acaba inevitablement en un conflicte internacional de conseqüències incalculables.
El cas hongarès és paradigmàtic perquè indica que la crisi europea comença a fer despuntar polítics nacionalistes radicals que no pensen en el conjunt de la Unió sinó en els interessos particulars amb la idea que Europa aniria molt millor si els governants estiguessin més a prop del poble, controlant-lo, i no haguessin de retre comptes a ningú que estigués per damunt i fora de les seves fronteres.
La decisió d'Anglaterra de separar-se de la reforma dels tractats de la Unió i quedar-se fora de les decisions preses amb un cert autoritarisme per Alemanya i França va també en aquesta direcció. Si els que criden el mal temps tinguessin raó en el sentit que l'euro és a punt de caure i que la Unió Europea perdés l'avantatge de tenir en compte a tots, grans i petits, deixant el poder en mans dels més poderosos, estaríem davant d'una crisi encara més forta que l'econòmica o social. Veuríem una versió moderna de la Gran Depressió dels anys trenta que no deixà cap govern dempeus i donà el protagonisme a sistemes autoritaris que, finalment, portaren a la segona Gran Guerra del 1939.
Malgrat les notícies pessimistes sobre Europa, curiosament molt ressaltades per la premsa anglosaxona que no es refia de la Unió Europea, cal no perdre de vista que Europa és l'economia més gran del món, com ho demostra un euro fort, la capacitat de consum i de producció i el fet que és l'espai mundial, junt amb els Estats Units, on les llibertats són garantides i respectades. Una caiguda d'Europa en el sentit de tornar a les velles fronteres estatals, recuperar les divises nacionals i tornar a creure en la raó d'estat, tindria unes ramificacions molt negatives per a tot el món. Començant pels Estats Units i acabant per la Xina i l'Índia passant per aquells països d'Amèrica Llatina que han redreçat les injustícies i les situacions extremes de pobresa.
És cert que ningú preveu la possibilitat que Europa torni al que ha estat el seu estat natural durant molts segles: la guerra. No, no sembla que aquest segle torni a lliurar les guerres en la forma que les plantejà i executà en el passat. Els conflictes del futur en els països civilitzats ja no seran amb trinxeres i fronts oberts, sinó que es produiran de manera tal que les tecnologies digitals i les xarxes socials puguin mobilitzar milions de persones per causes que s'escaparan del control dels governs.
La crisi econòmica i social és el que més preocupa a governants i governats. Però penso que hi ha quelcom més nociu i perillós que es deriva d'aquestes crisis i que es concreta en la por, en l'entrega del poder a mans de persones o de grups que prometen solucions saltant-se els debats, populistes i arbitraris que podrien fer novament d'Europa un escenari de combats en els quals la llibertat de tots, també de les minories, no fos un concepte prioritari.
L'obsessió per reduir els dèficits pot ser un corrent que obligui tots els governs a adoptar mesures que escanyin progressivament la capacitat adquisitiva i d'estalvi de les classes mitjanes. Ahir ho deia el premi Nobel d'Economia, Paul Krugman, recordant el pensament de Keynes i dient que retallar la despesa pública quan l'economia està deprimida, deprimeix encara més l'economia. Ho veiem al nostre país. Potser les retallades són valorades positivament pels catalans. Però el fet és que cada dia hi ha més parats i, com que l'economia està estancada, cada dia som més pobres.
