Creuar l'Ebre

Els grans rius són sovint frontera entre països perquè resulten una solució per delimitar territoris, però contràriament a l'artificialitat administrativa són sobretot eixos vertebradors de cultures que defineixen la manera de viure de la gent que viuen al seu entorn. Perquè sigui així cal, però, que la comunicació entre una riba i l'altra esdevingui fàcil, fluida, i això solament és possible establint sistemes per creuar el que aparentment pot resultar un obstacle físic.

Fins ben avançat el segle XIX, entre Saragossa i la desembocadura de l'Ebre no hi havia cap pont tret de l'anomenat “pont de barques”, a Tortosa, que era una passarel·la sustentada sobre vuit llaüts que feien la funció de les columnes. El primer estable fou el pont ferroviari bastit el 1868; per a ús de persones i carruatges fou el “pont pagant”, construït el 1895 per iniciativa privada, que funcionava en règim de peatge. Els seus promotors van utilitzar tota classe de magarrufes per retardar l'entrada en servei del pont lliure construït per l'Estat que no esdevingué del tot acabat fins al 1911.

A banda de la ciutat, la comunicació es feia mitjançant embarcacions. A tots els pobles riberencs hi havia la figura del barquer que, amb la seva petita barca, traslladava la gent d'una vora a l'altra. Les poblacions més grans disposaven dels anomenats “passos de barca”, formats per barcasses de panxa ampla o per plataformes de fusta sostingudes sobre dos llaguts, estructures semblants al que avui en diríem catamarà. La navegació es feia generalment aprofitant el mateix corrent del riu o ajudats per sistemes mecànics de subjecció. Als anys seixanta del segle XX al tram de l'Ebre català hi havia, a més dels ponts i els coronaments dels murs dels pantans (Amposta, Tortosa, Móra, Garcia, Flix i Riba-roja), una desena de passos de barca. El darrer mig segle ha vist com es sargia el riu amb nous ponts. La inauguració del darrer, al Delta, ha suposat la desaparició dels tres transbordadors, moguts a motor, que lligaven la Cava amb l'Enveja. Ara ja només en queden dos, la barcassa de Miravet i la de Flix. Aquesta darrera, atrotinada pels anys i la manca de conservació, va naufragar fa uns dies. L'Ajuntament assegura que serà restaurada i tornarà a navegar, però el cost és alt i la situació, difícil. La de Miravet funciona pel voluntarisme del patró, tot i que la seva subsistència es pot considerar una qüestió d'interès general pel fet de preservar signes d'identitat del territori. Evitem entre tots que els “passos de barca” siguin només un record.