La incògnita de l'any 2012

Aquest és un any del qual molts s'atreveixen a fer prediccions. Un percentatge petit de vaticinadors creuen que seguiran dos o tres anys en la mateixa línia que el passat. Un altre grup pensa que encara no s'ha tocat fons i que la situació empitjorarà, i resten els que auguren que el 2011 ha estat la xarnera del canvi i que, lentament, anirem millorant.

Estic d'acord que no estic d'acord amb ningú. És totalment impossible avançar una opinió basada en què: en l'experiència? Quina experiència? La del crac dels anys 20 del segle passat? Va ser un tip de riure comparat amb la crisi actual. Afectà els EUA profundament, força els països veïns, molt menys Europa i gens la resta. Els que llavors tenien edat per viure i estudiar el problema ara tindrien de 120 a 150 anys. Els nord-americans encara no han entès el que els va passar. “Si som tan rics i el nostre poder econòmic es manifesta més enllà de les fronteres i tenim l'habilitat de mantenir les guerres a distància, per què hem de tenir problemes econòmics tan grans?”, es preguntaven. Ningú els ho explicà. Sols l'única expressió popular i repetitiva, que per si sola no diu res: “Gastàvem molt més del que guanyàvem!” Tothom hi restà d'acord.

En no haver-hi referències d'aquella crisi i d'altres que han tingut lloc, els estudis econòmics són pures teories que no tenen una base científica on recolzar-se o resultats matemàtics per definir-les. Un bon economista, amb poques excepcions, coneix molt bé l'extensa nomenclatura emprada pels sectors que giren entorn dels elements econòmics, parla, escriu i els proclama amb soltesa i amplitud. Dictamina futurs empresarials, resol problemes i endreça administracions. Gaudeix d'un merescut prestigi i és respectat. No arriba, però, a cap conclusió que li pugui servir de referència per amidar i encaixar la crisi actual. Els estudis de les pautes de comportament de producció, consum, comerç, indústria, banca, crèdits, borsa, exportació, importació i altres no serveixen per dictaminar i predir el futur. L'economia no ha estat mai –ni ho serà– una ciència.

Com és possible anticipar-se a un problema nacional d'un país que escull ineptes per governants, que difonen estats econòmics del país “arreglats” a mida, sense cultura mínima –idiomes– per relacionar-se, desconeixedors de les subtils teles d'aranya que encerclen els països de segona, els jocs complexos de les sectes amb finalitats obscures, financeres, és clar, i que compten en pessetes, perquè l'euro no l'acaben de pair. La crisi és com una riuada que arriba sense avisar, dura segons el que plou a les conques properes, s'emporta tot el que s'atreveix a obstaculitzar-la i deixa al seu darrere un panorama inversemblant. No hi ha experiències de les passades: sols el record de les desgràcies. “Més, igual o menys que el 2011?” Vés a saber!