opinió
L'Ateneu de la Grober, encara
A l'Ateneu hi havia
la primera escola de formació professional de Girona
Se m'ha acabat l'any tan de pressa! S'ha acabat sense haver trobat un racó per agrair el seu interès als lectors que m'han fet arribar comentaris a la crònica que vaig dedicar al vell cine Modern. Agrair i aprofitar, és clar. Els meus records eren fragmentaris, externs, de veí de la casa, de client del local, de passavolant. En canvi, els lectors rememoren la seva pròpia experiència i la memòria familiar, l'emoció i un punt d'enyorament.
Aquell noiet alumne de l'Ateneu, que corria amb calça curta als anys cinquanta, i té ben present la tasca pedagògica dels seus mestres. Primer –diu– la senyoreta Annita (mare d'en Rafel Martí), els senyors Mas i Pujolar entre altres, de qui va aprendre molt, i el director Mn. Joaquim. Recorda especialment els esmorzars amb llet i cafè i ensaïmades –ensaïmades en aquells anys!– al bar del local, després d'actes religiosos celebrats a les Vetlladores o a l'església dels Dolors. Al local hi assajava l'Orfeó Cants de Pàtria, que dirigia el Mestre Baró. Els treballadors de la Grober i els seus familiars teníem un important descompte en les entrades del cine.
Una lectora que va ser cantaire de l'Orfeó em retreu que no en parli. Creu que la música era una activitat de l'obra social de la Grober. No sé quan es va crear ni tampoc quan va deixar d'actuar, però puc dir que jo hi anava als 10 o 11 anys i devia ser el 1931, i la meva germana ja feia cinc anys que hi cantava. Érem una bona colla de cantaires. Els divendres al vespre hi havia assaig conjunt: les noies (sopranos i contralts) i els homes (tenors, barítons i baixos). Als petits, abans de començar els assajos parcials entre setmana, ens donaven classe de solfeig. El director, que era el prestigiós senyor Baró Güell, tan poc recordat, amb una dedicació exemplar, estava auxiliat per un altre músic excel·lent, el senyor Eliseu Baró. Recordo concerts a Girona, a l'ermita dels Àngels, a Tarragona i al Vendrell, on per cert, visitàrem l'insigne Pau Casals a casa seva (i ell ens ho va agrair tocant-nos un parell de peces), a Montpeller, on pernoctàrem a la Universitat (era a l'estiu),.. Cantàvem sardanes (de vegades acompanyats d'orquestra), cançons populars, tradicionals, litúrgiques....
També recorda que, en temps de guerra, a la sala gran es feia ball i allà, a la platea i també al primer pis, hi havia ballat més d'una vegada. Hi vaig aprendre el poc que en sé, de ballar.
Un altre amable comunicant em recorda que a l'Ateneu hi havia la que va ser primera escola de formació professional de Girona: s'hi feien classes de torneria, enquadernació, dibuix...
No he citat els noms dels informants, per prudència. De tota manera el més sincer agraïment en nom propi i dels lectors. I a tots, el desig d'un any nou esperançat.
