Rússia

La gran emperadriu Caterina II, continuadora de la modernització iniciada pel tsar Pere el Gran, viatjava poc. La visió que li donava el seu govern del país era manifestament falsa. En un viatge lluny de Moscou va passar per un poble construït especialment per a l'ocasió on els pagesos eren actors i on es donava una imatge idíl·lica del país lluny de la realitat. La diferència era tan òbvia que algú proper a l'emperadriu i no gaire amic del seu govern li va preguntar si no pensava que el que veia no era més que una ficció quasi teatral. La resposta va ser que ho veia però que feia semblant de no saber-ho perquè era millor que els que simulaven una realitat falsa pensessin que ella la creia. Es podia viure sobre una ficció si ningú deia que ho era...

La taxa de mortalitat a Rússia és literalment la pitjor de qualsevol estat urbà i desenvolupat i no millor que la del Senegal o Nigèria. Des del 1992 hi ha hagut 13 milions més de morts que de naixements, i tot i la immigració, la població ha passat del 1993 al 2010 de 149 a 142 milions. Mai havia passat enlloc en períodes de pau tret dels anys de la gran fam a la Xina del 1959 al 1961 amb el fracàs del programa de col·lectivització de Mao del “gran salt endavant”. L'expectativa de vida el 2009 és més baixa que al 1961, i això suposa una taxa de morts en deu anys superior a la que va suposar el desastre de la guerra 1914-1918. La diferència de la taxa de mortalitat per sobre de la d'Occident es deu a dos factors diferencials de la societat russa: les morts violentes, homicidis, suïcidis i accidents de trànsit, i a malalties cardiovasculars, tres vegades més freqüents que a Occident, en part degudes a una dieta inadequada i a altes taxes d'alcoholisme i de tabaquisme; el 36 % de la població russa és fumadora activa i el vodka és un problema d'àmbit quasi nacional.

L'educació, que era una de les fites aconseguides per la URSS –més del 30% de la població adulta tenia estudis universitaris–, ha perdut eficàcia des del 1990. En educació primària i secundaria el nivell acadèmic dels alumnes és, amb Turquia, dels més baixos de la OCDE. La producció de publicacions de R+D+i d'universitats i centres de recerca del 1990 al 2008 no s'ha incrementat, ho ha fet quasi el doble a Occident, i el nivell de patents russes no representen avui més que el 0,2% de la producció total del planeta quan la recerca en determinades àrees tecnològiques, especialment relacionades amb la defensa i l'espai, havien estat capdavanteres fins a la desaparició de la URSS.

La crisi familiar a Rússia és similar però significativament més greu que a Occident: 56% de divorcis, una taxa encara més alta que en l'època soviètica quan ja superava els EUA i Europa, però amb una diferència estructural: Rússia no té un sistema d'assistència social, educació i salut universal públic o semipúblic, i això ha conduït que el 2008 el nombre de nens abandonats o donats en adopció vivint en orfenats arribi a 400.000, és a dir, un de cada setanta nens. El nombre de naixements ha passat de 2,5 milions el 1987 a 1,7 milions el 2010, i el nombre de dones en edat de ser mares es reduirà el 45% del 2010 al 2025. Aquest problema de despoblació és especialment agut a Sibèria, entre els Urals i Vladivostok. Un territori de més de 6 milions de quilòmetres quadrats amb una població de només 6 milions d'habitants, que es redueix permanentment, i que ha perdut un milió d'habitants en vint anys per baixa natalitat i emigració, per la seva proximitat a la Xina, on hi ha, contràriament, una alta densitat de població, pot suposar un conflicte a llarg termini entre les dues potències perquè la regió és molt rica en recursos naturals, pràcticament inexplotats.

El Kremlin ha mobilitzat un programa de suport a la natalitat i creixement econòmic que hauria de portar el 2025 a augmentar l'esperança de vida de 67 a 75 anys i a estabilitzar la població en 150 milions d'habitants. El pla inclou també un increment del PIB entre el 2007 i el 2025 del 6% anual. Aquest pla resulta d'impossible realització; no és factible augmentar la natalitat un 50% i econòmicament suposaria un increment de la productivitat del treball del 9% anual, xifra similar a l'aconseguida per la Xina entre el 1978 i el 2010, quan està previst que la població activa passi del 2,4% mundial el 2005 al 1,6% el 2025, i no sigui previsible un increment d'activitat econòmica en sectors d'alt valor afegit per la feblesa de l'activitat en recerca tan bàsica com aplicada.

La desproporció entre els objectius del pla i la realitat és flagrant, amb una població que envelleix –el 13% de la població tenia més de 65 anys el 2008 i serà del 20% el 2025–, una economia que no pot créixer significativament basada quasi exclusivament en l'explotació dels recursos naturals, i una societat corroïda per la corrupció econòmica i política i una confrontació social creixent creada per oligarquies que tenen i volen retenir el poder. Es diria que la imatge de Caterina II es torna a reproduir 250 anys després: es menysté la realitat si aquesta no respon als objectius dels governants.

Aquesta situació és tot menys estable. Si els creixements de població i riquesa estan lluny de l'objectiu oficial, això generarà una contestació social que ja comença a ser visible malgrat l'alt nivell de repressió, i que pot portar a una inestabilitat política que suporti la recerca d'enemics externs per resoldre els problemes interns. És una història llargament repetida en els règims oligàrquics i en les dictadures autoritàries. En el món modern la força troncal de qualsevol economia descansa en el potencial de les persones, en l'educació i en la iniciativa dels emprenedors. La política del govern rus no impulsa aquestes polítiques, i això porta que el país continuï sent no més que un gran productor de matèries primeres. Mai una gran potència ha estat possible sense una forta capacitat dels sectors industrials o financers. Aquest desequilibri polític entre l'ambició i la realitat no serà un motiu per al desenvolupament equilibrat. Rússia és un problema de difícil solució per a ella mateixa, però també ho és per a Europa i el món desenvolupat. La seva importància geoestratègica és massa gran perquè la seva inestabilitat interna no acabi afectant el món.