Tot pagat

Com que aquell matí havia fet uns centenars de quilòmetres com un senyor, de Toledo a Terol passant per Cuenca, amo indiscutible de l'asfalt repolit de les autovies que el pare Estat espanyol té escampades per les planes poc habitades del territori que administra, quan, cap al tard, vag ser a Saragossa i ja podia pescar Catalunya Ràdio, em va picar la fal·lera de fer saber al meu GPS que més li valia esquivar els peatges. Em sentia tan gratificat de ser espanyol!

Devia circular pels voltants de Fraga quan el cotxe va entendre que calia reduir prestacions: s'havia acabat allò dels 120, ara podríem gaudir de les marxes curtes. Potser és que trobàrem totes les cavalcades de Reis –que ja en començava a ser hora–, potser és que la carretera s'havia encongit. En tot cas, els centenars o milers de cotxes i camions que no havia trobat durant tot el dia s'havien posat d'acord a concentrar-se allà, a l'N-II. Els de Lleida, per anar esperar els Mags a la vora de l'Ebre i els de Saragossa, decidits a veure'ls arran de Segre (per cert, els Reis, que ho devien saber, optaren per anar a Lleida en tren, per no fer tard). Tot gaudint dels llums de posició del camió del davant, vaig tenir temps per meditar sobre la política del Ministeri de Foment i se'm féu evident que s'havia seguit un criteri estricte d'estalvi. Les autovies, aquelles autovies desertes de què havia gaudit gratuïtament tot el dia, si s'haguessin construït més ençà ja serien velles i gastades. On aneu a parar, amb tant de trànsit! Una estona més tard, el GPS em va trobar una via de quatre carrils que enllaça amb un cap de l'eix transversal. Sí, increïble però cert: tenim uns quilòmetres d'autovia en terra catalana. No us sabria precisar-ne la llargada, però a mi se'm va fer curta perquè el vehicle es va embravir i semblava que tingués ales. Per compensar la disbauxa, les obres de l'eix posaren al meu davant prou perills, prou dubtes, prou obstacles com per poder viure en directe i de nit les aventures dels participants en el París Dakar, els detalls del qual ens eren facilitats oportunament a través de la ràdio. Una experiència memorable que trigaré temps a oblidar... El filòsof Francesc Pujols ja ho va predir fa molts anys, amb inexplicable clarividència, que vindria el dia que quan els catalans anéssim pel món ho tindríem tot pagat.

De moment, si parlem de carreteres i trens i limitem el món al territori espanyol, la profecia s'ha acomplert: els catalans, gràcies al pertinaç dèficit fiscal, ja ho tenim tot pagat, molt ben pagat. Ens en podem sentir ben orgullosos. Ara bé, em pregunto si Francesc Pujols ho deia en aquest sentit, això de tenir-ho tot pagat. Més aviat diria que hi donava un altre sentit.