El pit i la llet materna
Aquestes setmanes són notícia uns implants mamaris que sembla evident que són o poden esdevenir nocius per a les dones que els porten. Les afectades són nombroses i els danys, encara que només es tractés de l'angoixa davant un eventual risc, importants. Els pits femenins tenen moltes connotacions que van molt més enllà dels aspectes eròtics. Segurament cap òrgan del cos humà ha generat tanta literatura i obres d'art, i una mostra és el llibre El pit al descobert, de Dominique Gros, metge especialista en malalties i cirurgia plàstica del pit, publicat en francès l'any 1987 i traduït al català l'any següent. Com deia el Diari de Barcelona del 8 de maig de 1988, “mai s'havien dit tantes coses, i de manera tan llegidora i planera, sobre una part del cos humà: l'erotisme del pit, el seu paper en els mitjans de comunicació i la publicitat, la història dels sostenidors, el pit i la religió, mitologies i llegendes, les carícies, la sexualitat, el pit maternal i l'alletament, els artificis de la bellesa, els tumors i el desig masculí de tenir pit. Tot un món de civilització i medicina, amb una visió progressista, oberta, feminista, és aplegat en aquest llibre”.
Els pits, o mames, fins i tot han determinat el nom del grup animal al qual pertanyem (els mamífers). La seva funció biològica clau és produir la llet materna, l'únic aliment que poden consumir els nadons, que per això en diem també lactants. Si no és possible, o no es vol, donar el pit a les criatures, avui disposem de les llets adaptades, humanitzades o maternitzades, per a la lactància artificial, però aquest és un fet recent en la nostra història com a espècie, pràcticament del segle vint. Fins aleshores l'única possibilitat eren les dides, que generaven els “germans de llet”, lligam que a vegades s'acostava al dels “germans de sang”, i que també han estat motiu de literatura. Només cal recordar La dida de Pitarra.
Cada espècie de mamífer genera una llet que s'ajusta a les necessitats del nadó corresponent, i per això no es pot substituir una llet d'una espècie per una d'una altra. El factor bàsic que determina la composició de la llet és la velocitat de creixement del lactant. Un vedell dobla el seu pes en 47 dies i el nadó humà, en 180 dies. Per això la llet de vaca té un contingut en proteïnes i calci molt més alt que la llet humana, i no resulta apta per als nadons. Adaptar-la per a la lactància artificial requereix un disseny ben elaborat, que avui la indústria resol bé, i la seva composició cada vegada s'acosta més a la de la llet materna. També s'està estudiant la possibilitat que vaques procedents de clonació puguin produir llet humanitzada. De totes maneres, els criteris internacionals són rotunds en recomanar, si més no els primers sis mesos, la lactància natural. Les raons no són només biològiques, sinó també psicològiques. A més, hi ha dades que indiquen una sèrie de beneficis de la lactància natural per als infants: menys tendència a l'obesitat, menor incidència de diabetis i al·lèrgies, coeficients intel·lectuals una mica superiors i, fins i tot, millor conducta. De totes maneres, no s'han de magnificar aquests efectes i, ni de bon tros, crear mala consciència en les mares que no alleten. Com indicava un article d'Anna Petherick a la revista Nature el desembre del 2010, quan es fan anàlisis més curoses d'aquestes associacions les coses no sempre són tan clares i, a vegades, potser només es tracta, especialment en països poc desenvolupats, que la llet materna té millors condicions higièniques que la humanitzada preparada en condicions precàries. En tot cas, la llet materna té una riquesa de components, encara no del tot coneguts, que li confereixen propietats molt interessants. Un fet ben curiós és que hi ha dades que indiquen que la llet materna que genera la mare per a nens té més proteïnes i greix que la que genera per a nenes.
La llet humana no només és per als lactants. Encara que no és fàcil, se'n fa formatge, a Suïssa hi ha un restaurant que serveix menjars cuits amb llet de dona, i alguna organització de defensa dels animals ha proposat que se substitueixi la llet de vaca dels gelats per llet de dona, per evitar sofriment a vaques i vedells i fer productes més saludables per a les persones. Una visió emotiva d'aquesta possibilitat la tenim al final de la novel·la de John Steinbeck El raïm de la ira, que reflecteix les dures circumstàncies de la gran depressió de la dècada dels trenta als Estats Units, quan una noia, que acaba de tenir una criatura morta, ajuda un home famèlic a alimentar-se del seu pit.
