Escocesos ‘vs' espanyols del nord-est
Els independentistes d'Escòcia, a l'hora de plantejar la secessió, tenen un punt de partida molt diferent al que tenen els independentistes d'altres llocs: els anglesos mai no han dit als escocesos que són anglesos. Els hauran considerat un poble incapaç d'autogovernar-se com una nació civilitzada, els hauran fet la guerra, els hauran aplicat una política fiscal espoliadora i hauran comès molts greuges més que expliquen —si la justifiquen o no és, no cal dir-ho, discutible— la voluntat actual de separar-se'n que manifesten una part considerable dels escocesos; però no han pretès mai fondre'ls en una realitat que consideressin superior ni infondre'ls una identitat aliena. Sigui perquè els anglesos estan tan orgullosos de la seva pròpia identitat que no voldrien rebaixar-se a tant, sigui perquè no ignoren que les fronteres sobreviuen als seus il·lusos enterradors, sigui per un secular respecte pels usatges i les institucions, el card d'Escòcia i la rosa d'Anglaterra no s'han empeltat fins a formar un híbrid monstruós, ni els escocesos han hagut de sentir com els diuen quin és el seu sant patró, quina pocasoltada és la seva festa nacional, o quina estridència és la seva música nacional. Això no és cap garantia de resolució pacífica i satisfactòria dels conflictes –només cal evocar el problemàtic contenciós irlandès, les escorrialles del qual encara no s'han eixugat– però sí és un passadís confortable a la sala de negociacions, a disposició de totes les parts un cop hagin decidit començar a ser raonables. Els règims jacobins –que són només França, i els seus imitadors Espanya, sobretot, i Itàlia, en menor grau perquè la seva política és més imaginativa i perquè s'ho agafen tot més bé– ho tenen molt més difícil, per no dir impossible, per fer les paus amb els seus defectes de naixement. “Castilla se hizo España”, deia Julián Marías; quan hom recorre fins a la metafísica per ornamentar el dret de conquesta, és per arrencar a córrer. El Tractat d'Unió entre Anglaterra i Escòcia data del 1706 i els decrets de Nova Planta són de la dècada següent. Són processos històrics paral·lels, però si en l'un preval un esperit jurídic partidari de la conciliació, en l'altre es tracta d'imposar l'assimilació irreversible. Per això allà el replanteig no és una blasfèmia ni un delicte, mentre aquí les parts s'enroquen en posicions inassequibles al diàleg.
