Periodisme o propaganda?

Mes que la presència del president Matas, m'inquieta la del periodista Alemany, en aquesta sala on es jutja no sé quina peça de l'anomenat cas Palma Arena. Ja sabíem que les relacions dels polítics i els periodistes transiten a vegades per corriols difícils, amagats. I que la temptació de l'ajuda mútua, amb tant de poder entre mans, resulta en ocasions insuperable. Però hem de convenir que això que ha passat a les illes –fins i tot si els jutges acaben dient que no hi ha delicte– estableix tota una fita, un llindar, que, malauradament, no tardarà a ser superat. N'estic convençut.

No ho dic, només, perquè de Matas i d'Alemanys n'hi ha més dels que voldríem; ho dic, sobretot, perquè en el judici s'ha fet avinent que els pocavergonyes sempre troben gent disposada a complir les seves ordres o, si convé, a mirar cap a una altra banda. Si excloem la resta d'acusats en el judici, no hi havia ningú més en aquell govern i en aquell partit que n'estigués al cas, del que passava? Ningú, al diari on el periodista Alemany lloava els discursos que ell mateix havia escrit pel president Matas, sabia res –o si més no intuïa– aquest doble joc? No ho sé pas, però ningú d'aquell diari ni d'aquell partit ha assajat cap mena de disculpa.

Massa silencis i un excés d'obeïments, durant un munt de temps, van permetre que el president Matas prostituís la política i que Antonio Alemany prostituís el periodisme. Hi ha cap terme més adequat per descriure l'acció de convertir el periodisme en propaganda?