Any nou, mentalitat nova
de revitalitzar l'economia i d'oferir alternatives als joves
El gener fa pujada i anem a peu. Les darreres dades sobre el mercat de treball tornen a situar els joves entre els més castigats per l'atur. Hi va haver una època que fer-se adult significava poder accedir a una feina remunerada i adquirir una certa independència. Però hem vist créixer unes quantes generacions que ho van tenir tot a la infantesa –habitació pròpia, comoditats a dojo, joguines per parar un tren, viatges a Port Aventura i a Disney World, ordinadors, mòbils, consoles i videojocs– i que ara s'han d'enfrontar amb la precarietat. Són els nens de l'abundància que s'han fet majors d'edat en plena crisi i els hem posat tots dins el mateix sac, el de l'anomenada generació perduda: ni-nis que responen al tòpic de ni estudia ni treballa, joves que s'estan preparant professionalment i s'han de costejar màsters cars, i un percentatge d'afortunats becaris i mileuristes.
Hi ha casos com el de la Mónica i el Jose, que no tenen titulació d'ESO ni feina i, als vint-i- pocs anys, s'aventuren a tenir un fill que hauran de mantenir els avis. Joves com la Isabela, que ha marxat a treballar a l'Argentina. O exemples com el de la Iolanda, una estudiant excel·lent que no trobava facilitats per compaginar la feina amb els estudis universitaris i ha obtingut una beca per completar un màster a Berlín, on no té cap problema per combinar les dues activitats. Fa pocs anys els joves com el Jose treballaven en la construcció i molts estudiants aspiraven a ser funcionaris. Ara els més ben preparats han de marxar i es troben amb dificultats per accedir a llocs de treball en països on es necessita personal qualificat com Alemanya. Ja que la situació sembla irreversible, per què no se'ls faciliten els contactes necessaris? O per què no reben ajudes per iniciar les seves pròpies empreses? Encara és hora que vegem una sola mesura destinada a millorar les condicions dels autònoms, quan tots els tòpics sobre classes socials s'han desmuntat. Alguns continuen encastats en els mateixos discursos anacrònics. Fa pocs dies, en un article de premsa, un professor i exregidor d'una ciutat mitjana qualificava els botiguers de “burgesos” i criticava amb sarcasme que vulguin obrir els diumenges. El concepte burgès designa algú que viu de renda i alguns fills d'industrials considerats burgesos van ser artistes com Santiago Rusiñol o Narcís Oller, que es van poder dedicar a l'art –sortosament per al país– perquè tenien un bon patrimoni. Si els botiguers demanen treballar un diumenge deu ser perquè no els queda alternativa. La societat ha canviat molt i ja hi ha experts que parlen d'una nova classe dominant, la del poder de la tecnoestructura dirigent –grans corporacions privades i públiques.
Sorprèn que persones que han governat i coneixen la situació que vivim facin aquest tipus d'afirmacions. No es pot ignorar que bona part dels diners públics provenen de les empreses i del teixit comercial del país. Que consti que he treballat a la funció pública i tinc molts amics funcionaris i bons professionals. Sé què suposa ocupar una plaça aconseguida per concurs d'oposició o llançar-se a l'aventura de ser autònom. Si tots passéssim per diferents situacions –de l'atur a l'experiència de crear una empresa– segurament canviaria la nostra percepció i veuríem els problemes de manera global. No es poden incentivar empreses i captar talent amb una mentalitat caduca i ara més que mai tenim la responsabilitat de revitalitzar l'economia i d'oferir alternatives als joves. La resta és pura boutade.